- El rei
Pere III el Cerimoniós a les seves
Ordinacions de la casa Reial, el
1345 "un
escut en lo qual sien les armes Daragó (territorials) que son aytals,
una creu per mig del escut e a cascún carté un cap de sarray"(creu d'Alcoraz).
-
Pere III deixa clar que la quatribarrada,
"nostre senyal real", no és la mateixa que el
"senyal antich del rei d'Aragó".
- Més endavant, parlant dels ornaments de les vestimentes reials i ornaments del Palau:
"Nos plus placent serà, ornats de nostre Senyal Reyal, del senyal antich dels Reys Daragó, o de sant Jordi, sien fets, è honradament aparellats"
- En les mateixes
Ordinacions del rei Pere Terç, en el capítol
"De la manera de sagellar ab segells de cera e ab bulla":
"e de laltra part un escut en lo qual sien les armes Darago que son aytals una creu per mig del escut e a cascun carte un cap de sarray".
- El rei
Pere III el Cerimoniós, el 1349:
"colore livido intigatur in quo antiqui reges aragonum sua signa...".
- El rei
Joan I, el 1348: “senyal antich d'Aragó, lo camp blau e la creu blancha”
- La reina
Margarida de Prades, el 1410:
“dos draps blaus de terre ab creu blanca Daragó [...] un estandart de
tafetà blau ab creu blanca Daragó [...] tres senyals Daragó de la creu
blanca”
- El rei
Alfons el Magnànim, el
1453, concedeix al noble aragonès Claver les armes del
nostre Regne d'Aragó: creu de Sant Jordi amb quatre caps de moro, un a cada quarter (cruz de Alcoraz).
 |
Real Capilla de Barcelona: la mayor y mas principal de los reynos de la ...
Per Manuel Marià Ribera |
.
- En la Primera Cronica General del rey
Alfonso
X de Castella «Este rey don Alfonso de Aragón el Batallero traía las
armas del campo blanco y la cruz bermeja, y en los cuatro cuarteles del
campo traía cuatro cabezas de moros negros y hacía esto por cuatro reyes
moros que venciera y matara en un día en una batalla».
- Les
Corts aragoneses de 1678, van aprovar que
“las vanderas de las
compañías lleven los bastones de Borgonya en el mejor lugar y para que
se diferencien de los de Cataluña”
Cap de les cròniques d'Aragó més antigues publicades a Aragó atribueix l'origen del senyal als aragonesos.
-Una crònica anònima de Terol del temps de
Joan II,
1458-
1479, diu que les barres eren de Catalunya i la creu d'Alcoraz l'emblema d'Aragó.
- La
Corónica de Aragón,
1499, de F Vagad diu que la bandera d'Aragó és la creu d'Alcoraz.
- La
De Aragoniae regibus et eorum rebus gestis,
1509, de Maríneo Sículo "
insignias de Aragón que son segun primero diximos una cruz blanca en campo azul"; "
Colorado y amarillo que son las armas del condado de Barcelona",
- Els
Anales de la Corona de Aragón,
1562, de Jerónimo Zurita "
armas del conde de Barcelona, bastones rojos en campo de oro"; "
se preferían las armas de Cataluña por descender los reyes por línea de varón de aquellos príncipes",
- La
Aragonensium rerum commentarii,
1588, de Jerónimo de Blancas "
fueron preferidas las armas de Barcelona a las reales de Aragón".
- Els estatuts universitaris de la Universitat de
Saragossa, del
1583, s'indica que l'emblema d'Aragó és la Creu d'Alcoraz
Historiografia medieval i moderna
Imatge 1 |
Imatge 2 |
Nom, Data, Autor, Text |
 |
|
Ordinacions fetes per lo Senyor en Pere terç rey dArago
(1344)
Rei Pere IV d'Aragó "el Cerimoniós"
«De la manera de sagellar ab segells de cera e ab bulla: (...)
En apres declaram que en la bulla deu esser duna part ymage reyal la
qual sega sobre cadira en la man dreta sceptre e en la sinistra pom
reyal tenga e de mantell reyal vestida e de corona reyal en lo cap
decorada e en torn letres nostre propri nom ab titol de nostre regne
Darago e alscuns allies ab aquell contenens: e de laltra part un escut
en lo qual sien les armes Darago que son aytals una creu per mig del escut e a cascun carte un cap de sarray. En torn empero sien letres les quals esprimen tots altres titols de regnes e de comtats romanens» [1] |
 |
 |
Crònica dels Reis d'Aragó i Comtes de Barcelona
(o Crónica de San Juan de la Peña)
(~1359~1370)
Rei Pere IV d'Aragó "el Cerimoniós"
Explica que va ser el rei Alfons II d'Aragó "el Cast" (1157-1196), fill del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona i de la reina Peronella d'Aragó,
qui va modificar les antigues armes i senyals d'Aragó i va adoptar els
bastons. En la versió escrita en aragonès s'explica que el rei Alfons II
d'Aragó: "mudó las armas a seynnales de Aragón e prendió bastones". En la versió escrita en català: "mudá armes e senyals daragó e pres bastons". [2] En una altre còpia més luxosa escrita en català, i que fou enviada al monestir de Ripoll, hi ha una miniatura que representa el pare del comte Guifré el Pilós amb l'escut dels quatre pals en homenatge a Carlemany. |
 |
 |
Genealogia regum Navarrae et Aragoniae et comitum Barchinonae
(1380)
Rei Joan I d'Aragó «el Caçador» i fra. Jaume Domènec
És una genealogia encarregada pel futur rei Joan I d'Aragó "el Caçador" a fra. Jaume Domènec
on es detalla que Ramon Berenguer IV, després de casar-se amb
Peronella: «[Ramon Berenguer IV] mai no va voler ser anomenat rei, sinó
administrador del regne, ni va canviar les armes comtals, i àdhuc el signe reial és aquell era del comte de Barcelona» ("Numquam
tamen voluit rex appellari, sed administrator regni, nec arma comitatus
mutare, unde adhuc signa regalia sunt illa que comitis Barchinone erant")[3] |
Historiografia de l'edat moderna |
Imatge 1 |
Imatge 2 |
Nom, Data, Autor, Text |
 |
 |
Crónica de Aragón
(1499)
Gualberto Fabricio de Vagad
"ese dia levo la bandera o Seña Real de Aragón Diego Denbun, fidalgo
especial dese mismo reino, porque los aragoneses le suplicaron que pues
las armas tomava de Catalueña, que el dizen que fue el primer que truxo
los bastones o palos de Catalueña por armas, que le pluguisse dar cargo
de la Seña Real de Aragón a fidalgo aragones". |
 |
 |
De Aragoniae Regibus et eorum rebus gestis libri V
(1509)
Lucio Marineo Sículo
"rubu colous et crocei: que sunt arma Barcinone comitatus" |
 |
 |
Crónica d'Aragón
(1524)
Lucio Marineo Sículo; traducció de Juan de Molina
"Colorado y amarillo que son las armas del condado de Barcelona".
[Armas de Aragón]: "insignias de Aragón que son segun primero diximos una cruz blanca en campo azul" |
|
|
Chròniques de Espanya fins ací no divulgades
(1547)
Pere Miquel Carbonell
Repeteix la Doctrina de Pere IV d'Aragó i atribueix l'origen de
totes les insígnies reials al comte Ramon Berenguer IV: «[el comte de
Barcelona] nunqua volgué pretitular rey sinó príncep de Aragó, ne volgué
mudar les insígnies o armes del comtat e comte de Barcelona ans
aquelles soles usà, e no de les del regne, ne del rey de Aragó,
com aquelles que reputava més insígnies de totes altres, e són aquestes
armes del comtat e comte de Barcelona quatre pals vermells o fogaiants
en camp d'or».[6] |
|
|
Segunda parte de la crónica general de España
(1551)
Pere Antoni Beuter
"Y el emperador, viendo que havía sido en aquella batalla tan
valeroso que, con muchas llagas que recibiera, hiziera maravillas en
armas, llegóse a él, y mojóse la mano derecha de la sangre que le salía
al conde, y passó los quatro dedos ansí ensangrentados encima del escudo
dorado, de alto a baxo, haziendo quatro rayas de sangre, y dixo: “Éstas
serán vuestras armas, conde.” Y de allí tomó las quatro rayas, o
bandas, de sangre en el campo dorado, que son las armas de Cathaluña,
que agora dezimos de Aragón" |
 |
 |
Anales de la Corona de Aragón
(1562)
Jerónimo Zurita
"armas del conde de Barcelona, bastones roxos en campo de oro"
[Armas de Aragón]: "cruz roxa en campo de plata, con las quatro cabeças"
[Los reyes]: "preferían las armas de Cataluña por descender los reyes por línea de varón de aquellos príncipes". |
 |
|
Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su Reyno
(1564)
Rafael Martí de Viciana
"quatro barras coloradas en campo de oro, dadas a don Jofre, primer conde de Barcelona" [1] |
|
|
Ad Regum Aragonum veterumque comitum effigies, in Regia Cæsaraugustanensi Deputationis Aula positus, Inscriptiones
(1587)
Jerónimo de Blancas y Tomás
Versió en castellà: Inscripciones latinas a los retratos de los reyes de
Sobrarbe, condes antiguos, y reyes de Aragon, puestos en la Sala real
de la Diputacion de la ciudad de Zaragoça, de Diego José Dormer (1680)
"fueron preferidas las armas de Barcelona a las reales de Aragón". |
 |
 |
Col·lecció de retrats dels reis d'Aragó de Filippo Ariosto
(1586-1587)
Jerónimo de Blancas y Tomás i Filippo Ariosto
"fueron preferidas las armas de Barcelona a las reales de Aragón". |
 |
 |
Col·lecció de retrats dels comtes de Barcelona de Filippo Ariosto
(1587-1588)
Francesc Calça i Filippo Ariosto |
 |
 |
Aragonensium rerum commentarii
(1588)
Jerónimo de Blancas y Tomás
"fueron preferidas las armas de Barcelona a las reales de Aragón". |
|
Els sobirans eren del llinatge dels comtes de Barcelona.
El linaje se transmitía por varón en toda Europa y Aragón no era una
excepción. Con la donación de Ramiro, el linaje de los condes de
Barcelona pasó a regir el trono aragonés. Lo demuestran todos los
documentos medievales que se conservan y hablan del tema. Por ejemplo:
- Llibre dels feyts de Jaume I: «Car nostre linyatge el Comte de Barçalona per nom, ha feyt aquest nostre linyatge»
-
Pere III en redactar la
Crònica general, anomenada també
Crònica de Sant Joan de la Penya (1366-73). Capítol XXI, el títol del qual és "Com finà la
generació masculina dels reis d'Aragó", diu així: "
Ací fem fi e terme
als reis d'Aragó. E per tal com lo dit regne, en defalliment d'hereu
mascle, pervenc a comte de Barcelona" Bernat Desclot en el prólogo de su Llibre del rey En Pere e dels seus antecessors passats dice que nos hablará de "los nobles reyes que hubo en Aragón que fueron del alto linaje del conde de Barcelona" [14].
- el Llibre del Feyts
del rey Jaime I el Conquistador, antes de 1276, transcribe una
conversación con Guillem de Moncada en la cual éste le dice que gracias
al linaje de los condes de Barcelona su linaje es tan poderoso
 |
Llibre dels feits del rei en Jacme (a baix a la dreta)
|
La quatribarrada apareix a les monedes catalanes i provençals més de 200 anys abans que a l'Aragó
Diner de doblenc amb l'escut de les barres i la llegenda Barcino, Catalunya (1220). Jaume I
Revers de un diner de belló de Ramon Berenguer V de Provença
(1209-1245) acunyat probablement a Arlés entre 1212 i 1243. Presenta un
escut amb tres pals i la llegenda: + R(aimundus):B(erengarius):CO.MES |
|
| | | |
|
| | | |
|
|
|
|
Sicília. El
pirral és el
nom que reberen les
monedes d'
or i d'
argent fetes
encunyar pel comte-rei
Pere II a
Sicília, després de la conquesta de l'
illa, l'
any 1283. La d'or tenia una llei de 23'75
quirats, pesava 4'35
grams i equivalia a 14 sous barcelonesos. Els catalanoparlants anomenaven aquesta moneda "
agostar".
[1]
Pel que fa al
pirral d'
argent serví de model del
croat.
Pere II (1276-1285). Sicília. Pirral. (Cru.V.S. 328). Anv.: Águila coronada.
@5COSTA5DEI5GRA5ARAG´ SICIL´ REGIA5. Rev.: Armes catalanes entre rosetes.
@5P5DEI5GRA5ARAGON5SICIL´REX5
 |
Ducat de ca: Sardenya, també anomenat Principat, de Pere III, ca:rei de Sardenya, 1336-1387, amb les quatre barres catalanes. |
 |
Joan II (1458-1479). València. Ral |
 |
Joan II . (1458-1479). Zaragoza, Aragó. Real |
......................................................................................................................................................
 |
1/2 Pacífic. PERE DE PORTUGAL. BARCELONA. Anv.:
¶PETR:QVARTVS:DEI:GRA:REX:ARAG. Efigie coronada de frente sosteniendo
cetro. Rev.: ¶DEVS:IN:ADIVTOR:MEVM:INTEDE:. Armas catalanas en forma de
lágrima. 1,59 grs. AU. Pere IV, Condestable de Portugal (1463-1466),
nieto de Jaume d´Urgell y descendiente de la dinastía de los Condes de
Barcelona, fue proclamado en enero de 1464 en la Ciudad Condal, Conde
Rey de los Estados Catalano-Aragoneses. Creó el Pacífic durante la
guerra contra Joan II. Ideó este tipo monetario que recordará el
prestigioso cruzado portugués de 20 quilates en lugar de 18 como el
Florí. Esta moneda alcanzó gran renombre internacional llegándose a
comparar con el prestigioso Ducado veneciano. Fue adoptada incluso por
su oponente Joan II y por el otro pretendiente Reiner de Anjou. |
Escuts de les capitals d'Aragó i Catalunya: Saragossa i Barcelona.
L'escut de Saragossa està documentat des del segle XIII. És d'origen lleonès i prové de l'ocupació que va fer el rei Alfonso VII de Castella i Lleó de part d'Aragó i la creació del Reino de Zaragoza (CesarAugusta) per part del monarca castellà. Ramiro II es va haver de refugiar en terres catalanes i el regne d'Aragó va estar a punt de desaparèixer. Ramiro II, davant el perill de ser absorvit per Castella es veu obligat a fer donació del seu regne a Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona.
L’escut de la ciutat de Barcelona és
organitzat mitjançant la unió en un camper quarterat dels senyals municipal (l’anomenada
"creu de Sant Jordi", que hom suposa que podria tractar-se de la
mateixa creu de la catedral, que es troba sota l’advocació de la Santa Creu)
i comtal-reial (els anomenats "Quatre Pals"). El seu blasonament, per
tant, és el següent: escut quarterat: 1r i 4t quarters, d’argent, una creu
plena de gules; 2n i 3r d’or, quatre pals de gules. Aquesta composició la
trobem per primera vegada el 1329, tanmateix, com que la bandera de la ciutat
és una bandera heràldica, o sigui, que és la conversió de l’escut en
bandera, podem afinar més i dir que a principis del segle XIV ja l’escut de
la ciutat-comtal era el mateix que l’esmentat abans.
Per la documentació que tenim, sembla que
l’escut encara no s’havia configurat o organitzat el 1288, perquè, en un
pergamí d’aquest any, el segell que hi penja de la ciutat de Barcelona,
encara porta els dos senyals (el municipal i el comtal-reial) separats: és una
creu cantonada amb quatre escudets amb les armes comtals-reials.
El 1345, Pere III el Cerimoniós va
concedir als consellers del Consell de Cent el privilegi que llurs heralds o
nuncis poguessin portar signo nostro et signo dicte civitatis, o sigui,
els dos senyals, el municipal i el comtal-reial. Des del segle XIV i fins a
principis del XVIII, l’escut ha estat representat amb algunes variants que
sempre han afectat els quarters dels pals. Tot i que Pere III, ja des del 1344,
va fixar definitivament en quatre el nombre de pals del seu escut, els artistes
i picapedrers van representar l’escut de la ciutat amb un, dos, tres, quatre i
fins a cinc pals a cada quarter i també amb el que en heràldica hom diu
"palat", o sigui, sense camper, començant amb l’or o el gules i
acabant respectivament amb el gules o l’or. Durant aquell període hom pot dir
que hi ha més representacions de l’escut amb dos pals a cada quarter que amb
quatre.
Recull de respostes:
1- …¿y por qué la bandera de la Provenza lleva los cuatro palos si su
relación con nosotros proviene de la boda de Ramon Berenguer III y Dulce
de Provenza?… es decir, si es un condado cuyo linaje viene directamente
de la casa de Barcelona (de la cual proceden 3 de sus condes, antes de
que se produzca la unión con Aragón) (y no me digas que se la dio
Alfonso nosequé, porque es anterior)… Por otra parte, ninguna de las
crónicas aragonesas más antiguas atribuye el origen a los aragoneses;
solo algunos autores aragoneses del siglo XX, rompiendo la tradición
historiográfica aragonesa, han reivindicado el supuesto origen
aragonés…. ¿es que suponeis que vuestros propios cronistas e
historiadores mentían?
2- Un armorial es una recopilación de escudos de armas. En cuanto a los
grandes armoniales medievales tenemos el de Gelre (1370-1395) que dice
que el escudo de Barcelona era “D’or, à quatre pals de gueules”; el
armorial de Urfé (1380) dice que el escudo de los cuatro palos son las
“armes de le conte de Cathalogne”; el de Vermandois (1285-1300) describe
el escudo del conde de Barcelona como “dor a 3 paulx de gueulles”; el
de Charolais (1425) dice que el rey de Aragón lleva las armas de los
condes de Barcelona; finalmente, el de Le Blancq, que referencia fuentes
1420, también dice que los palos que usa el rey de Aragón le vienen de
los condes Barcelona…. Y el propio Jerónimo Zurita en el libro II de los
Anales de la Corona de Aragón dice: “por vía de concordia fue convenido
que el conde no tomase el título de rey, sino que se llamase príncipe
de Aragón, y que se titulase a doña Petronila, su mujer, reina, y que
las armas reales fuesen las de los condes de Barcelona, que son cuatro
bastones rojos en campo de oro”. No entiendo porqué esa obsesión en
renunciar a vuestro escudo real: Primera Cronica General del rey Alfonso
X de Castella «Este rey don Alfonso de Aragón el Batallero traía las
armas del campo blanco y la cruz bermeja, y en los cuatro cuarteles del
campo traía cuatro cabezas de moros negros y hacía esto por cuatro reyes
moros que venciera y matara en un día en una batalla».
3- Teoría de la institución del casamiento en casa en el s.XII. El escudo
sería propio del linaje de Aragón puesto que Alfonso el Casto heredó el
linaje de su madre Petronila, y no el de su padre, al haberse aplicado
la figura jurídica del derecho aragonés del Casamiento a casa en la
donación del reino de Ramiro a Ramon Berenguer IV. Esta teoría fue
refutada el 1997 por el doctor en derecho José Serrano Daura. Puesto que
no existe ningún rastro documental de esta institución en el siglo XII,
su existencia sería incompatible con las diferentes compilaciones de
los fueros de Jaca hasta finales siglo XIV y con los fueros de Aragón de
1247; además, los juristas aragoneses que más han estudiado la
institución sólo la remontan hasta el siglo XVIII. Además, si Alfonso
hubiera heredado el linaje de su madre éste hubiera sido el de la casa
de Pamplona, propio de los reyes de Aragón anteriores a la llegada de la
casa catalana.
4- El Liber maiolichinus de gestis pisanorum illustribus («Libro mallorquín
de los hechos de los pisanos ilustres») es una epopeya en latín
medieval que narra la expedición cruzada bajo el liderazgo de la
república de Pisa a las Baleares en 1113–1115. Fue escrito entre 1117 y
1125 por un autor pisano. En esta obra a Ramón Berenguer III de Barcelona
le llama dux Catalanensis («duque catalán») y rector Catalanicus hostes
(«rector de los ejércitos catalanes»). Por otro lado, alaba a Ramón
Berengeuer y al conde de Empúries (Hug II) llamándoles Catalanicus heros
(«héroe catalán»); a sus tropas se refiere como Christicolas
Catalanensesque («catalanes cristianos»)… lástima que el autor lleve
tantos siglos muerto y no podrás replicarle que se lo inventó todo
porque no existíamos.
5- … veo que listas territorios con que compratimos bandera. Te has
olvidado concretar uno: la Provenza (¿quizás porque la relación es
previa a la unión de Cataluña con Aragón?). Provenza se relaciona con el
casal de Barcelona desde la boda de Ramon Berenguer III con Dolça de
Provenza. Les sucede su hijo Berenguer Ramon I de Provença (hermano de
Ramon Berenguer IV de Barcelona) y a éste, su hijo Ramon Berenguer III
de Provença. A la muerte de éste, hereda su esposa, y la sucede
finalmente el primo de su marido (Alfonso II de Aragón, hijo de Ramon
Berenguer IV… y bautizado Ramon). El linaje, indiscutiblemente, es el de
la casa de Barcelona… y tienen una cuatribarrada como bandera… Según
explica Jacques Meurgey, en su obra Notice Historique sur les Blasons
des Provinces de France: “Le drapeau provençal vient des armes des
princes de la maison de Barcelone: ” d’or à quatre pals de gueules”.”
6- La Cruz de Alcoraz aparece por primera vez en un sello en 1281. Se
encuentra en el reverso de un sello de plomo de Pedro III de Aragón, con
la inscripción: «Les armes Daragó». Según el heraldista Menéndez Pidal
de Navascués los emblemas situados en el reverso de los sellos tienen un
carácter territorial y se incluyen así en los sellos cuando el emblema
no coincide con las armas personales del monarca. Y cita literalmente:
“(…) los sellos reales aragoneses desde el siglo XIII, en los cuales la
cruz cantonada, llamada de Alcoraz (armas del reino de Aragón), ocupa
siempre el reverso, mientras que las figuras ecuestres se arman
invariablemente con los palos”.
7- Por el tratado de Corbeil el rey de Francia Luis IX renuncia
expresamente a los derechos que, como heredero de Carlomagno, reclamaba
sobre Cataluña. Eso no significa para nada la no existencia e
independencia de Cataluña. Mucha gente ha reclamado derechos,
territorios, y títulos durante la historia. Los reyes de Inglaterra
reclamaron, durante la Guerra de los Cien Años y mucho después, derechos
sucesorios sobre el reino de Francia, hasta el punto de que se hacían
llamar reyes de Inglaterra, Francia e Irlanda. ¿Vamos por ello a negar
la existencia de Francia durante ese período como país? Sus reyes en esa
época aparecen en todas las fuentes históricas, y con plenas
facultades, eh! En fin, no sé a que te dedicas, pero deja la historia,
que no es lo tuyo.