El perquè de l'Argumentari:

"Assolida l'alienació del sotmès per mitjà (bàsicament) de la coerció física, la tasca del colonitzador es concreta a mantenir aquest estat d'alienació i a convertir-lo en el seu (nou) estat "natural", per ço la colonització significa sempre la falsificació de la història, o àdhuc la seva anatematització".
(Heinz Dieterich, Emancipació i identitat d'Amèrica Llatina: 1492-1992)

Objectiu dels espanyols ha estat, des de sempre, la anihilació de la Nació Catalana. Cap mètode els hi és aliè, per menyspreable que sigui. La manipulació i eliminació de la secular història dels catalans, n'és un. Si, per (des)ventura o error, heu anat a raure a l'emissora dels bisbes "catòlics" espanyols o a alguna web o mitjà de comunicació proper al nacionalisme castellanista-espanyol; haureu pogut escoltar mentides i falsedats, repetides a la goebbeliana manera, com les següents:

"El catalán es un dialecto del español. La nación catalana nunca ha existido. La bandera catalana es aragonesa. El Reino de Aragón conquistó el condado de Barcelona. La riqueza de los catalanes es fruto de los favores de Franco. El valenciano es un idioma proveniente de los árabes, no es catalán..."

Doncs bé, quan llegia bajanades d'aquestes i volia rebatre-les, em trobava amb la dificultat de localitzar documentació per recolzar les meves tesis. Amb l'ARGUMENTARI DE LA NACIÓ CATALANA pretenem reunir, de forma ordenada, el màxim de textos, documents històrics, frases i material divers, que ens permeti poder argumentar i defensar, de forma seriosa, la veritable essència i realitat de la nació dels catalans.

Col.laboreu !

Si disposeu de material per afegir, poseu-lo als comentaris del tema adient i l' agregarem a l'article. Col.laboreu i farem d'aquest bloc una eina útil!

1-La pàtria del rei és Catalunya. La Corona és catalana.

Jaume I

"E, fe que devem a Déu, pus aquells de Cathalunya, que és lo millor regne d'Espanya (concepte geogràfic, no polític) el pus honrat, el pus noble, per ço car hi ha quatre comtes, ço és, lo comte d'Urgell, i el comte d'Ampúries, i el comte de Foix, i el comte de Pallars, i hi ha richs hòmens, que per un que aquí n'aja (a Aragó) n'à quatre en Cathalunya, i, per un cavaller, n'à en Cathalunya cinc, i per un clergue que ací aja, allà n'à deu, i per un ciutadà honrat n'à en Cathalunya cinc"
Llibre dels feits del rei Jaume I, capítol 392

A la tardor de 1347, tornant de Saragossa, el rei Pere III el Cerimoniós explica així la seva arribada a les portes de Catalunya:

"E com fos en vista la Fraga, mossen Bernat de Cabrera nos dix:
-Senyor,veets aquell lloc?
E nós li diguem: -Hoc (sí).
-Doncs, de Catalunya és.
E nós en aquella hora diguem:
- O terra beneïda, poblada de lleialtat. Beneït sia nostre Senyor Déus, qui ens ha lleixat eixir de la terra rebel e malvada (Aragó) i punirem aquells qui hi miren mal (a Catalunya)".
Crònica de Pere III el Cerimoniós

Trobant-se el rei Pere II el Gran a Saragossa, reuní als nobles i rics hòmens d'Aragó i els digué les següents paraules:
"Barons: llong temps só estat en aquesta terra ab vosaltres...Mas jo no em puix aturar per neguna res, per tal car jo sé per cert que el rei de França ab tot son poder ab ajuda de l'apostoli, s'aparella de venir sobre mi e ma terra, ço és a saber, Catalunya...i, com jo hagués perduda la terra de Catalunya, ja no en cobraria d'ara tant bona".
Llibre del rei en Pere. Crònica de Bernat Desclot-capítol 132.


Discurs del rei Martí I l'Humà a les Corts de Perpinyà el 29 gener 1406.

Bona Gent : Nos volenls seguir la manera antiga é acostumada per nostre predecessors, que en lo principi de llurs Corts acostu- man de dir algunes coses per edificació de llurs pobles ; nos havem proposat de parlar deia glòria del principat de Cathalunya ; é pen sants en axo, ocorrenlnos un dit de Isaies, que diu : Clama, quid clamabo ? Omnis caro fatnum et omnis glòria ejus quasi flos agrí ; eMtatum est janum et cecidit flos. Nostre Senyor dix al profeta : Crida, dix lo profeta, què cridaré? respon nostre Senyor : Crida, que tota carn es fe, y tota la glòria axi com a flor del camp, en loqual sccat es lo fe y caygué la flor. Per lo que : Nos vehent, que nostre Senyor havia en tan poca reputació la glòria munda- n.al, ue sabiain de quens parlassem ; sinó que estants en aquest solemne y aprobat de sancta mare Església, que hom appela sanc- Seduli, de Carminé paschali^ que en lo primer llibre seu nos dona regla é motiu al nostre dubte > dihent : si los gentils ab pompa hant fet llibres de llurs ficcion é mil falséas, segons diu Ovi- di en lo Metamorfosis ; é si los gegants é los centaures per crueltat se fehien posar escrits de llahors, é archs triumphals, é columnes, per memòria de llurs batalles, segons diu Suetonio ; é si de coses no veres, impertinents é impossibles han volguda tenir la trompa de mendida per llahors de llurs aínichs, segons fa Homero in Iliade : què devem nosaltres fer, que som christians é seguim la veritat, que vehem la causa manifesta, é ohim la veu divinal tot dia ? Nos direm les gràcies, que nostre Senyor a feies à tots ; é no direm les llahors d'aquells qtiiu mereixen, é no divulguerém los mèrits d'aquells, que han virlnosament treballat ? E-no diu lo Ecclesiaslich : Laudemus viros gloriosos et parentes nos- tros in generatione suà, cap. 44> Hohem los varons gloriosos , é los nostres parents en la sua generació ? E donchs, : Nos volents seguir aquesta ordenança en vos altres, que sots una part insigne y poderosa de nostra senyoria, no fictament, no manlevadement, no per faules , no per llahor pintada, quare non sunt mihi loquelce, neque sermones ; mes tan solament pera manifestar la glòria de nostre Senyor, que ha obrada en vosaltres. E per tal, com no devem callar la virtut, la glòria é la noblesa del principat de Cathalunya é dels Cathalans, podem verificar la paraula per Nos commençada: Gloriosa dicta sunt de te.

Noble Cort, é noble principat de Catalunya, é vosaltres Calha- lans : glorioses coses son dites de vosaltres ; per lesquals paraules sont demonstrades dues conclusions fort singulars : primo com la virtut molt famosa es elarament demonstrade, guia gloriosa dicta sunt : secundo de la gent fort valerosa per tot lo mon nomenade , quia de te.

^Suit l'éloge des Catalans, et rénuméralion historique des actions et des évènemens les plus memorables.) Ce Discours est terminé par la péroraison suivante :

Peró per conclusió de nostres paraulas vos volem dir un acte fort virtuós, quel Rey nostre besaví feu, quant tramés lo Rey nostre avi son fill en la conquista de Sardenya; lo qual tenint la bandera nostra real en las mans, li dix aquestas paraulas: Fill, yous do la bandera nostra antigua del principat de Catalunya, la cual ha un singular privilegi, que es ops que guardets be, lo qual privilegi no es res falsificat, ne improvat, ans es pur é net, é sens falsia é macula alguna, é bollat ab bolla d'or, y es aquest, ço es; que null temps en camp, hon la nostra bandera real sia estada, ja mes no fou vençuda, ni desvaratada, é açó per gracia de nostre Senyor, é per la gran feeltat é naturalesa de nostres sotsmesos; é per aquesta rahó podem atribuir à vosaltres ço que dix Julio César, venint de la conquista de Alemanya, als seus sotsmesos.

Alçats, alçats las vostras Banderas, car dignes sots de haver la senyoría de Roma, axiu recita Luca en lo primer Libre seu de las batallas. Be donchs podem dir á vosaltres:

Alçats, alçats les vostras banderas, car dignes sots de possehir lo principat de Catalunya.

Referències sobre la Nació

# El primer document on apareixen els noms de català i Catalunya és el Jurament de fidelitat que fan els ciutadans de Carcassona al comte de Barcelona Ramon Berenguer III. La seva data es pot situar entre 1107 i 1112. Entre els signants apareixen Ramon Català, Arnau Català i Guerau de Catalunya.

# El primer testament en que es troba “oficialment” el nom de “Catalunya” es el d´Alfons II de Catalunya-Arago, mort en 1196. En ell dona al seu fill Pere (pare de Jaume I), que diu:
“instituo heredem in toto regno meo aragonés… et in toto comitatu Barchinone… et in comitatu Rossilionis… et in comitatu Ceritanie et Confluenti… et in tota Cathalonia…”.

Referències sobre la bandera

“E quan vench altre dia a hora de vespres enviam a dir al Rey e a Raiç Abulhamalet, per tal que sabessen los christians que nostra era Valencia, e que negun mal nols faessen, que metessen nostra senyera en la torre que ara es del Temple. E els dixeren quels playa. E nos fom en la rambla, entre’l reyal e la torre, e quan vim nostra senyera sus en la torre descavalgam del caval, e endreçam nos ves hoirent, e ploram de nostres uyls, e besam la terra per la gran merce que Deus nos havia feyta“

Jaume I el Conqueridor, «Llibre dels feyts», València a 9 d’octubre de 1238

*La bandera dels comtes de Barcelona, després comtes-reis, i conseqüentment l'escut, foren territorialitzats, o sigui, esdevingueren propis del Principat de Catalunya, per la voluntat dels nostres sobirans. Efectivament, el comte-rei Martí I l'Humà, a la proposició (discurs de la Corona) que va fer a les Corts catalanes celebrades a Perpinyà el 1406, va manifestar que ja feia temps que ho era quan va fer esment que el seu besavi, el comte-rei Jaume II, quan va enviar el seu fill Alfons (el futur comte-rei Alfons III el Benigne) a la conquesta de Sardenya, li va fer a mans la bandera tot dient: "Fill, jo us dono la bandera nostra antiga del Principat de Catalunya, la nostra bandera reial".

*"No només me pensi que cap galera ni cap atre vaixell gosarà anar per mar sense l'ensenya del rei d'Aragó (...), sinó que no crec que cap peix se gosi alçar sobre en mar si no porta les quatre barres de Catalunya a sa cua, per mostrar guiatge des meu noble senyor, el rei d'Aragó i de Sicília." Roger de Llúria.

La bandera quadribarrada és catalana, no d'origen aragonès

Els documents de la Cancelleria reial neguen l'origen aragonès de l'emblema:

• El rei Pere el Cerimoniós a les seves Ordinacions de la casa Reial, el 1345 "un escut en lo qual sien les armes Daragó (territorials) que son aytals, una creu per mig del escut e a cascún carté un cap de sarray"(creu d'Alcoraz).
• A la Crònica dels Reis d'Aragó i Comtes de Barcelona es diu que Alfons el Cast "mudá armes e senyals daragó e pres bastons" ^[12]. A la versió catalana d'aquesta crònica, que Pere terç envià al monestir de Ripoll perquè la guardessin, una miniatura representa el comte Guifré el Pilós amb l'escut barrat en homenatge a Carlemany. L'autor va projectar l'emblema del llinatge al pare i fundador de la dinastia.
• A la Genealogia encarregada pel futur rei Joan I a Jaume Domènech, el 1380, hi diu que Ramon Berenguer IV, després de casar-se amb Peronella, "no canvià les armes comtals que ara són les armes reials"^[13]
• El rei Pere el Cerimoniós, el 1373 "señales Daragón antiguos, y es a saber, el campo cárdano y las cruzas blanchas, segund que antigament los reyes Daragón los solían fazer", és a dir, d'abans de la unió.
• El mateix rei Pere el Cerimoniós, el 1385, manà posar escuts barrats a les tombes del comte Ramon Berenguer II, del qui diu que "per Gràcia de Déu nos descendim de línia recta" (agnatícia)^[14] i de la comtessa Ermessenda.
• El rei Joan I, el 1384 "senyal antich d'Aragó, lo camp blau e la creu blancha."
• La reina Maria de Luna, el 1396, a les Corts catalanes de Barcelona "que les galees no porten banderas, cendals ne panyos de senyal alcú sinó del comptat de Barchelona, ço es, barres grogues e vermelles tantsolament."
• Una descripció del joiells del rei el 1399 on s'hi diu "Item un reliquiari, en lo qual peu ha 6 esmalts, los 3 a senyal Daragó e los 3 a senyal reyal de comte de Barchinona."^[9]
• El rei Martí l'Humà, el 1406, a les Corts catalanes de Perpinyà "Fil, yo us do la bandera nostra antiga del principat de Cathalunya (...) la dita nostra bandera reyal."
• La reina Margarida, el 1410, "un estandart de tafetà blau ab creu blanca Daragó".
• El rei Alfons el Magnànim, el 1453, concedeix al noble aragonès Clavero les armes del nostre Regne d'Aragó, la creu de Sant Jordi i els caps de moro (Alcoraz).

A la guerra contra Joan II [[]] els dos bàndols utilitzaren l'emblema. Entre la documentació generada per la Generalitat el 1462 hi trobem textos com ara "qual es la virtut dels braços dels cathalans los quals ab los victoriosos bastons grochs e vermells qui son armes llurs (...)" i "Que daciavant per tot lo Principat sie intitulat e cridat per comte de Barchinona e de Rossello e de Cerdanya lo senyor rey de Castella e sien alçades banderes ab les armes de Castella e de Cathalunya(...)"^[15]

El notari de la Generalitat Jaume Safont, el 1466, quan descriu les exèquies del rei Pere IV el Conestable (†1466) a Barcelona, "E los 4 d'aquests 8 cavallers portaven 4 banderes (a)rossegants, les dues ab armes de Cathalunya barrades d'or i vermell, e una de Sicília e l'altra blava d'Aragó ab la dita crehueta blancha"^[16].

I la crònica de la mort i exèquies del rei Joan II, 1479 dels preveres de Santa Maria del Mar "Foren corregudes les armes del senyor Rey D.Johan e foren 8 cavallers ells i els caballs cuberts de forras los jinets aportaren banderes les dues ab les armes barrades de Catalunya e les altres de Navarra, Sicília e Aragó (...)"^[17]

Cap de les cròniques d'Aragó més antigues publicades a Aragó atribueix l'origen del senyal als aragonesos. Una crònica anònima de Terol del temps de Joan II,1458-1479, diu que les barres eren de Catalunya i la creu d'Alcoraz l'emblema d'Aragó. La Corónica de Aragón, 1499, de F Vagad diu que la bandera d'Aragó és la creu d'Alcoraz. La De Aragoniae regibus et eorum rebus gestis, 1509, de Maríneo Sículo "insignias de Aragón que son segun primero diximos una cruz blanca en campo azul"; "Colorado y amarillo que son las armas del condado de Barcelona", Els Anales de la Corona de Aragón, 1562, de Jerónimo Zurita "armas del conde de Barcelona, bastones rojos en campo de oro"; "se preferían las armas de Cataluña por descender los reyes por línea de varón de aquellos príncipes", ni tampoc la Aragonensium rerum commentarii, 1588, de Jerónimo de Blancas "fueron preferidas las armas de Barcelona a las reales de Aragón".

En els estatuts universitaris de la Universitat de Saragossa, del 1583, s'indica que l'emblema d'Aragó és la Creu d'Alcoraz
(text extret de Wikipèdia)

Preminència de Catalunya a la corona catalano-aragonesa

(text estret del bloc: "Perquè la confusió no duri eternament", de Jordi Benplantat. http://xpoferens.blogspot.com/)


EL TESTAMENT D'ALFONS
Octubre de 1131.El rei nomena hereus del regne a les ordres militars del Sant Sepulcre, de l'Hospital i del Temple en terceres parts.
Els navarresos s'independitzaren, i els aragonesos per por de passar a dependre dels navarresos van nomenar rei a Ramir, germà del rei.
Ramir mai no va ser reconegut com a rei per l'Església romana, de la qual el regne era vassall.
En 1136 Saragossa, Calataiud, i Alagón estaven en poder dels castellans.

EL PACTE
Tres anys desprès, el rei Ramir li dona el regne i filla a Ramon Berenguer :"Ego Ramimirus Dei gratie Rex Aragonensis dono tibi Raymunde Barchinonensis Comes et marchio filiam meam in uxorem cum totius regni aragonensis integritate sicut pater meus Sancius rex vel frates regni mei Petrus et Ildefonsus melius habuerunt vel tenuerunt."
I al novembre del 1137, exigeix a tots els reus homes, cavallers, eclesiàstics i pedites, obeeixin a Ramon Berenguer com a llur rei ("tam quam rege")

Posteriorment es Ramon Berenguer qui deslliura a les ordres militars del testament d'Alfons, pactant una amb una amb elles, i signant acords, el 16 d'Octubre de 1140 amb l'orde del Sant Sepulcre i amb l'orde de l'hospital, i en novembre del 1143 amb el Temple. "Donem i cedim a Ramon Berenguer i a tota la seva progenie.... la terça part del regne que ens pertany.... per dret del testament del rei Alfons".
Aquests pactes foren aprovats pel Papa en sendes butlles.
O sia, legalment els aragonesos no van respectar el testament, i el regne l'obté Ramon per donació de les Ordes i en cap lloc es fa esment de la reina, que ho es per ser la muller de qui té els drets reials, i no per dret propi.

Per altra part no existeix cap testament on Ramir doni el seu regne a la seva filla, cosa que no podia fer evidentment perquè ja l'havia donat en vida al Compte de Barcelona. Tot això invalida la teoria d'alguns historiadors que veuen el regne com a part de la dot per casarse amb la filla, o que els drets reials passen a traves de Peronella.

Alfons hereta per testament del seu pare Ramon Berenguer (Agost de 1162), el comptat de Barcelona, l'Aragó, Carcassona i Narbona, i la Cerdanya la hereva el seu germà Pere

-Les coronacions dels reis d'Aragó celebrades a Saragossa es feien en català, per disposició de Pere III.
-L'any 1388, a les Corts Generals de Montsó un síndic de Saragossa es queixava de que les lleis civils i processals es redactessin en català. I això no significa que el rei fos o se sentis català, sinó que demostra que tota la administració era catalana.
-La Corona era catalana i així si referien a ella tots els altres membres de la "confederació" :
Els jurats de Palerm a Sicília escriuen "regnum Cathaloniae" referint-se a les Corts Generals de Casp.
-Tota l'administració reial de la "corona" radicava a Barcelona.
-La Cancelleria Reial era la Cancelleria de Catalunya. El Canceller de tota la "confederació" era el Canceller de Catalunya. També ho eren tots els altres membres, el Vicecanceller, el Regent, el Camarlenc, el Protonotari i el Mestre Racional, els oïdors, els promovedors, els correus, els secretaris, el confessor, i el capellà del rei.
Excepte el Majordom que hi havien tres, un per Aragó, un per Barcelona i un per València desde Pere Terç.
En l'època del rei Joan I, 1397, s'establí que hi haguessin tres Cancelleries. Una per València, unaltra per Aragó, i la de Catalunya que seguiria regint sobre Mallorca, Sardenya i Còrsega, però aquestes dues noves Cancelleries actuaven merament com a delegacions.
Inclòs a l'època de Ferran II, amb una Cort itinerant, tots els oficials de la Cancelleria Reial eren a Barcelona.
-En cap lloc dels Fueros d'Aragón s'hi fa esment a l'existència de una Cancelleria Reial a Aragó.
-Fins l'any 1419 va haver un sol Mestre Racional per a tots els regnes, i desde aquest any va haver un Mestre Racional de València.
-El Consell Reial o Consell de guerra era radicat a Barcelona i format per catalans, com no podia ser d'altra manera dons els aragonesos mai es van implicar en les conquestes mediterranees ni en els afers internacionals.
-En les Corts de 1283, els aragonesos es queixaren al rei dels "recaptadors de rendes que eren jueus, i dels jutges estrangers d'altres llengües". Per a governar l'imperi, els reis catalans delegaren en Virreis, no existint mai virrei a Barcelona sinó Lloctinent.
-Normalment el lloctinent era la reina o el príncep hereu. Fins a Ferran II no es va nomenar cap virrei de Catalunya. Ferran va nomenar virrei a Enric, compte d'Empúries, cosí seu, amb la protesta de les institucions catalanes.Castella no tenia virreis dons era un regne únic, i només tenia un Almirall, hereditari, els Enriquez.

L'IDIOMA "OFICIAL"
-La majoria dels documents oficials dels reis, desde les capitulacions de Ramon Berenguer i Peronella fins a els capítols de les Corts de Montsó de Felip III de 1620 son en català. per tant si hi havia una llengua "oficial" de la Corona aquesta era sense dubte la catalana.
-No nomès això sinó que els primers Furs d'Aragó estan redactats en català, fins que el Justícia d'Aragó els va traduir al llatí.
-Tota la documentació reial que hi ha al Arxiu Reial de Barcelona ( perquè el arxiu de la Corona d'Aragó de Saragossa el van cremar els francesos ) dirigida a càrrecs d'Aragó o a les mateixes Corts d'Aragó son en català.

CATALANS O ARAGONESOS ?
-En la majoria dels escrits forans, es tracten a la suma de tots els regnes com a catalans:
Eduard III d'Anglaterra :"mercatores fideles de partibus Ispaniae, Catalonie et Majoricam" ( EL 1340 Mallorca era independent ).
Guillem de Baux, Príncep d'Orange "... a l'emperador de Barcelona",1210.
Marcabru "Avec l'aide de Portugal et de Navarre e pourvú que l'emperateur de Barcelone ", 1261.

Les cartes que dirigia la Cancelleria als reis de Marroc, al soldà de Babilonia, al soldà d'Egipte, o al rei dels Mogols son totes escrites en català.

Els Consellers de Barcelona utilitzaven expressions com "totam nationenm cathalanorum". (1437)
Els tractats signats amb altres reis utilitzen la formula "....per los regnes nostres d'Aragó, e de València, de Catalunya...."
Pere el Gran s'intitulava "Heres Cataloniae", significant així que era l'hereu de tots els reialmes.
El rei Jaume II, en carta al Dux de Venècia diu "...partibus imperi Constantinopolis in Sicília et Cataloniae", on l'expressió Cataloniae es refereix a tots els territoris ibèrics.
El rei Ferran II, diferencia els mercaders súbdits seus com "consuli mercatorum tam catalanorum quam castellanorum".
A les mateixes Constitucions, Volum Corts I, 1292 afirma que no es podrà separar el regne de Mallorca i els comptats Catalans del nord "de la dominatione Catalonie e dictorum regnorum Aragonum, Valentie et Comitatus Barchinone" amb el que queda clar que el nom de tot el reialme es Catalunya.

Els Sards de Càller reclamen ésser representats a les Corts Catalanes.
Els Sicilians de Palerm mentres duraven les Corts de Casp es refereixen a tot el regne com "...regnum Cathalonie quod es açephalum rege..."
El mateix historiador aragonès Zurita afirma :"fou nomenat rei pels tres braços del General de Catalunya, Martí l'Humà", deixant clar així que el nomenament del rei el feia la Generalitat de Barcelona.

LA NUMERACIÓ DELS REIS :
Tothom sap que els reis desde Ferran el Catòlic tenen numeracions diferents segons es faci servir la numeració castellana o catalana, per exemple el mateix Ferran el Catòlic es Ferran II a Catalunya i Ferran V a Castella.

Els historiadors aragonesos o castellans veuen com una cosa exòtica que els catalans numerem els nostres reis de Alfons I a Ferran II amb una numeració diferent a l'aragonesa, però resulta ser que els exòtics son ells, perquè els reis feien servir la numeració catalana en referirse a ells mateixos.

No nomès això sinó que els reis feien servir la numeració catalana també en la seva correspondència amb l'Aragó o els actes de Cort a l'Aragó, entenent així que la dinastia aragonesa havia desaparegut amb el rei Ramir.
Pere Terç (així signava) va fer esculpir les estàtues dels seus vint predecessors, i això es correspon amb els onze Comptes de Barcelona, i els nou Comptes-reis.

ARXIU REIAL DE BARCELONA
L'Arxiu central de la Corona era l'arxiu de Barcelona. En cap document de 1100 a 1714 els reis o la cancelleria o cap funcionari reial l'anomena Arxiu de la Corona d'Aragó, perquè tothom tenia clar aleshores que la Corona d'Aragó es referia tant sols al Regne d'Aragó, i que en canvi, l'arxiu de Barcelona era l'arxiu central de la Corona.
L'invent del nou nom es de 1833.

LA BANDERA
La bandera d'Aragó era una creu blanca sobre fons blau, i això ho afirmen fins i tot historiadors aragonesos com Lucio Marineo Siculo, a la seva Crònica de Aragón.

El famós historiador Zurita afirma que la utilització de les armes del Comptat de Barcelona a l'Aragó son part dels acords entre Ramir i Ramon Berenguer.
El escut actual d'Aragó amb quarts no s'el inventen fins 1499.

Fixeu vos que fins i tot, a l'enterrament de Joan II, el cavaller que representava a l'Aragó anava guarnit de camp d'atzur amb creu blanca d'argent, i això ja era l'any 1479.

ELS EXERCITS I LES GUERRES
En temps del rei Pere Terç, els castellans envaïren novament l'Aragó, i l'exercit català "tan ennoblecido de infantes, grandes barones y cavalleros con gran distinción, vinieron ....en socorro de Aragón, pues nunca nuestro reino desde tiempos de los moros tuvo tan gran peligro", segons Pedro Abarca.
Segons Marichalar y Enrique "los catalanes tuvieron la gloria de salvar al Reino aragonés formando con tan rapidez un ejercito para defender Zaragoza que obligó al rey castellano a variar sus planes".

Una altra idiotesa històrica es la teòrica existència de Almiralls d'Aragó, perquè mai s'ha vist cap flota de guerra salpant de Saragossa per l'Ebre. L'únic Almirall d'Aragó existent es en Ramon Folch de Cardona i Enriquez, cosí de Ferran el Catòlic.
Desde Galcerà de Pinós, els Queralt, Els Perellos, els Santapau, en Bernat de Cabrera, fins els almiralls Folch de Cardona i Colom o Lluís de Requesens, tots els almiralls son catalans.També existien vicealmiralls a València, Mallorca i a Barcelona, però no a l'Aragó.
Potser la causa de aquesta injustícia fora que Aragó no te mar?.

El finançament de les guerres
A les Corts celebrades restà escrita la col·laboració econòmica de cada regne en les campanyes militars o en l'hisenda reial.A les Corts de Montsó de 1362 es recolliren els següents diners : Aragó 60.000 lliures, València 53.000 lliures, Mallorca 15.000 lliures i Barcelona 122.000 lliures. En les Corts de 1599 : Aragó 210.000 lliures, Barcelona 1.100.000 lliures.

Alguns autors fantasejen amb el fet de que a les hosts almogàvers hi haguessin també aragonesos, en canvi a Grècia tenen clar que la "venjança" va ser catalana.

LA POLÍTICA EXTERIOR
Els Consols catalans atenien els afers no nomès dels ciutadans catalans sinó també dels francesos i castellans ( carta de Pere III al soldà de Babilonia).
Tota la correspondència diplomàtica era tramesa a Barcelona. Es mes, en època de Ferran el Catòlic, les altres Corts europees trametien la correspondència diplomàtica al regne de Castella a nom de Ferran.

"Sota el nom de catalans eren designats en aquells temps als aragonesos i tots els altres vassalls dels nostres reis, encara que Papes, Reis i autors nomès nomenin als catalans com a nació mes numerosa i principal." N.F. de la Penya

"Convé, abans de tot, recordar que amb el nom genèric de catalans eren designats a l'Edat Mitjana tots els naturals de la Monarquia Federativa d'Aragó", Rubió i LLuch.

Un cop llegit tot això queda clar que alguna influencia hauria de tenir tota la argumentació donada per Caius Parellada.
Es sorprenent que el dia que la Unió Internacional d'Astrònoms debat sobre si Plutó deixa de ser planeta als TeleNoticies els preocupi que s'hauran de canviar a tota presa tots els llibres de text per una cosa tant simple i llunyana, i en cap TeleNoticies es plantegin que s'han de canviar els llibres de Història en el que respecta al nom de "Corona d'Aragó" o a la catalanitat dels descobridors i conqueridors d'Amèrica.

I ja per rematar explicarvos que el famos simbol dels reis católics, "el yugo y las flechas" en qualsevol web "rareta" trobareu el seu significat :" el yugo de la unión de España y las cinco flechas representan a los cinco reinos de España".
Pero esclar, al 1476, quan els reis disenyen aquest simbol, Granada no estaba conquerida, ni Navarra, ni Canaries, i Portugal no era d'ells, així que els cinc regnes no poden ser cap altres que "Castella, Aragó, Valencia, Mallorca i Catalunya".

Esclar que, i aixó tampoc ho expliquen, cap dels dos reis apostà per la continuitat de la Unió. Isabel nomena hereva a Joana, sabent que no podia ser reina a Aragó perque les dones no podien heretar els regnes, i Ferran es tornà a casar, i segurament va morir dels esforços per a procrear un nou hereu pels regnes catalans un cop mort el fill d'ell i Germana de Foix.
Carles I manteni la unitat de corona gracies a un cumul de casualitats. Pero aixó tampoc era nou. Els seus avis, els Reis Católics també van ser reis per casualitats o per mera usurpació.

Ademès la Isabel s'autoproclama reina de Granada, America i Canaries ilegalment en el seu testament, quan Granada va ser una conquesta conjunta, amb els almogavers en primera linia de combat i la marina catalana, dirigida per l'Almirall Lluis de Requesens bloquejant per mar els subministres, America va ser una descoberta totalment catalana amb un Virrei nomenat pel rei Ferran, finançat per la Corona Catalana, i fins i tot amb els primers catorze evangelitzadors catalans, i Canaries, que ja era vasalla de la Corona Catalana per butlla Papal desde 1351, es confedera per pacte a la Corona catalana signant l'acord Tenesor Sermidan i Ferran II, en 1481.

(text estret del bloc: "Perquè la confusió no duri eternament", de Jordi Benplantat. http://xpoferens.blogspot.com/)

Referències sobre la llengua

Els intents de dividir la llengua catalana ha estat ( i és), una de les armes que utilitza l'espanyolisme per fer desaparèixer la nació catalana. Dividir-nos per fer-nos dèbils, aquest és el seu objectiu.
Referències sobre la unitat de la llengua dels valencians, catalans, illencs....

escut jaume I

# 1290: El franciscà occità Matfre Ermangaud de Besiers en parlar de la Pentecosta al seu monumental poema Lo Breviari d'Amor, diu que, quan moltes gents "de totas nacios" escoltaren de boca dels apòstols les seves respectives parles, es meravellaren de gran manera, puix que n'hi havia "de Proença e de França,/d'Englaterra, de Gascuenha,/d'Espanha, de Cataluenha,/de Flandres e de Bretanha...". Aquest autor hi fa parells de nacions i hi apareix Catalunya (on probablement anava inclosa tota la Corona d'Aragó) com a nació. En aquella època Espanya solia significat Al-Andalus (sota domini musulmà) i, de vegades, tota la península ibèrica o bé Castella.
# El famós metge i savi valencià Arnau de Vilanova (1240-1313) fou acusat pels seus enemics de ser "de despreciable nació, o sia, català" ("de filiis despecte nationis, scilet cathalanus"). N'Arnau era nat a la Vilanova, antic nom medieval del Grau de València.
# 1306: Arnau de Vilanova sempre féu en els seus escrits una perfecta divisió entre els dos pobles i llengües romàniques de la Corona d'Aragó, com quan afirmava: "regnum vero Aragoniae (sub se habet) Cathalanos et Aragones".

Jaume I

# Ramon Muntaner (1265-1336) qui va viure tant al Principat com a València i a Mallorques, fou cronista de la Monarquia del Casal de Barcelona i precoç ideòleg nacionalista de totes les terres de llengua catalana. A les seves magnífiques cròniques, avui amagades per la historiografia oficial i d'importació, té abundosos textos patriòtics i utilitza sistemàticament el nom corrent de l'època (catalans) per a designar els habitants del Regne Valencià (de fet descendents de 1º i 2ª generació dels repobladors, bàsicament catalans, que vingueren al sud des dels comtats catalans del nord).

Així, quan aquest cronista parla d'una batalla marítima contra els moros de Tunis, on Pere el Gran, rei nostre, havia enviat quatre galeres valencianes: "Mas l'almirall dels sarraïns era savi home de mar e era estat en molts fets d'armes e havia provats los catalans qui eren..." ("Les Quatre Grans Cròniques"). Al capítol CLXXI comenta Muntaner: "Veritat és que en una companya eren vint almogàvers qui eren de Segorb e de l'encontrada...E és costum de catalans que la vespra de Nadal tothom comunament dejuna, e no menja fins a la nit...". Així doncs, els sogorbins i gent de la comarca o rodalies (actualment la comarca de Sogorb, l'Alt Palància, parla castellà, si bé amb certs trets fonètics catalans i de vocabulari aragonès) són considerats pel cronista com a catalans.

Al capítol CCXXXV, en Muntaner usa una expressió corrent durant els segles XIII-XV per a designar totes les terres de la nostra parla: "En Rocafort, esguardant que ell ha via perduda la casa de Sicília, e d'Aragó e de Mallorca, e encara de tota Catalunya, pensà que s'acostàs a misser Carles..." Tot indica que en aquest cas "tota Catalunya" designa les dues regions restants de la Corona: els diversos comtats catalans i el regne valencià, altrament diferenciaria entre els uns i l'altre.

Escut del País Valencià

# 1311: Ramon Muntaner pren per muller na Valençona, de València: "E és veritat que jo, Ramon Muntaner, en aquella saó, venguí en Sicília, de Romania, e demaní llicència al senyor rei que li plagués que jo pugués anar en les parts de Catalunya e prendre ma muller que havia afermada fadrina en la ciutat de València". ("Les Quatre Grans Cròniques", cap. CCLI ó CCXXXV).
# 1316:Testament de na Guillelma, muller de Salvador Pedrosell, ciutadà de València: hi deixa diners per a deslliurar captius catalans de València ("captivis catalanis oriundis de civitate Valentie") de mans dels sarraïns.

Ramon Muntaner

# 1322: El metge valencià Berenguer Aimerich ensenyava en l'Estudi General de Montpeller, ciutat occitana llavors sota jurisdicció dels reis de Mallorques-Rosselló. El tal metge traduí de l'àrab "in vulgare cathalenorum" el tractat conegut en versió llatina com a "De citaris infirmorum", d'Abu-l-Qasim al-Zahrawi.
# 1325: De nou el gran Muntaner : "Exempli de la Mata de Jonc, escrit a la seva Alqueria de Xirivella (L'Horta), bellíssima paràbola i profecia d'unitat entre els tres reialmes catalans front a les maquinacions dels gonelles futurs.
"E si nengun me demana: En Muntaner, quin és l'exempli de la mata de Jonc? Jo li respon que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l'arrencaran, ne encara con gaire més s'hi prenguessen: e si en llevats la corda, de jonc en joc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d'aquests tres reis, que si entre ells hi havia devisió neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un ab l'altre. Per que és mester que d'aquest pas se guarden ; que mentre tots tres sien d'una volença, no temen tot l'altre poder del món, ans així com davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics". (Crònica 292).

Més avant en Muntaner mostra la seva satisfacció a la Crònica pel fet que a Múrcia i Cartagena, repoblada per catalans després de ser conquerida per Jaume I (i donada al rei de Castella), "Són vers catalans e parlen del bell catalanesch del món" (cap. XVII).

# 12-8-1330: Mercaders dels 3 regnes catalans a Bruges (Flandres) aproven unes ordenances comunes a "tots els mercaders catalans sotmesos al senyor rey d'Aragó" a fi que "d'ací en avant no sia nenguna qüistió entre mercaders ni noliejadós, ne ací, ne en València, ne en Barchinona, ne en Mayllorcha".
# 28.5.1352: El veguer de Mallorca comunica, de Lleida estant, al Cerimoniós que ha "trobat lo llibre sarraynesch trelladat en romanç, el qual Jacme Roig, quondam, nos fehia a esplanar de moresch en romanç cathalà".
# 1352: Al capítol 5è. De la Crònica del Cerimoniós sobre una tempesta a Sicília: "No se'n perdé alguna, sinó una galea dels catalans que era de València"
.

"No només me pensi que cap galera ni cap atre vaixell gosarà anar per mar sense l'ensenya del rei d'Aragó (...), sinó que no crec que cap peix se gosi alçar sobre en mar si no porta les quatre barres de Catalunya a sa cua, per mostrar guiatge des meu noble senyor, el rei d'Aragó i de Sicília." Roger de Llúria.

# 1360: El cadí de Xàtiva i un jueu barceloní fan de torsimanys i treballen unes capitulacions pel rescat d'un visir de Fes: "scientes loqui et intelligere ad nodum cathalanorum et eciam algaraviem et linguam".
# 12.12.1360: La reina Elionor de Sicília escriu al batle d'Elx, en Domènec Llull, i hi anomena cristianesch a la llengua catalana.
# 1365: Els diputats mallorquins escriuen als Cerimoniós: "Com los mallorquins e poblars en aquella illa sien catalans naturals, e aquell regne sia part de Catalunya...",
# 1370: Moisès Salvador, jueu de Lisbona, testifica: "entre los mercaders catalans que y pujaven e meteren ses robes e mercaderies e persones hi véu En Joan Roca, mercader de València e tots los catalans qui eren en la dita fusta".
# Bernat Serra, notari de València: "alcuns mercaders catalans entre los quals eren Johan Roca, mercader de València".
# Bernat de Miracle, savi en dret de València: "entre los quals catalans que hi moriren hi morí En Johan Roca, jove, mercader de València", etc.
# 1388: El Consell General de València acorda prendre mesures amb Barcelona i Mallorca, "pels molts e grans damnatges dels infels moros de Barberia, confusió e vergonya de cristians, especialment d'aquesta nació..."

Coronació Jaume I

# 1392:Els regidors valencians s'adrecen als de Mallorca i s'hi planyen de la inseguretat que hi ha a la mar: "On és la vigor de la nació catalana, que feia tributàries totes altres nacions circunvehines? E preferint-nos a fer sobre açó, ensems ab vós e ab Catalunya".
# L'Infant Martí de Sicília està pacificant l'illa i quan el Consell de València coneix els seus triomfs, els considera com "honor e utilitat de la Corona reyal d'Aragó; encara a tota la nació catalana".
# 1395: Fra Antoni Canals, mentor de l'aristocràcia valenciana, escriu la seva traducció del Valeri Màximo: E com lo dit rey (Massinissa) fos barbre, que vol dir hom estrany...als catalans, turchs o tartres. S'adreça als jurats barcelonins fent-los esment que tradueix el llibre de llatí en la nostra vulgada llengua materna valenciana: per primera vegada, amb quatre adjectius, algú parla de llengua valenciana, però més aviat té el sentit d'estil de prosa que no pas de cap forma dialectal (llavors molts escasses), tanmateix hi afig: jatsia que altres l'hagen tret en llengua catalana.
# 12.9.1399: Els jurats de València fan esment d'aquest "antich proverbi: Draps de França e llibres de Bolunya / consumen Aragó e tota Catalunya"
.

Reial monestir de Santes Creus

# 1399: Els jurats de València s'adrecen als diputats del General de Catalunya per agrair-los la galera que els prestaren per armar-la contra els berbers, per donar a aquells durs càstichs, terrible terror e punició condigna de tants damnatges per aquells donats a la Catalana nació".
# 1400:Els jurats de València s'adrecen a les autoritats de la vila fronterera castellana de Moia (vora Ademús): "fugint, pocs dies ha, un catiu, de llinatges de tartres, emperò bandejat e apel·lat Johan, d'edat de XX anys poc més o menys, e paladí en son parlar català".
# Una altra lletra semblant adrecen al veguer i jurats de Girona: "e paladí en llenguatge català".
# Ca.1400: Pedro López de Ayala, al seu Rimado de Palacio, oposa catalán a español, francés, inglés, lombardo i escocés.
# François Villon oposa les cathalennes a les espagnoles, grecques, egiptiennes, etc.
# Vicent Ferrer anomena Catalunya a la València de parla catalana, en predicar a la comarca dels Serrans (de parla aragonesa): "Vosaltres de la Serrania, que estats enmig de Castella e de Catalunya, e per ço prenets un vocable castellà e altre català".
# 1411:La vídua de Joan I, Violant de Bar, de nació francesa, s'adreça a la noblesa valenciana a tomb del plet successori, i afirma que ha fet estudiar els testaments dels darrers reis, los quals testaments, per clarificació de nostra intenció, havem fet splanar de latí en lengua catalana.

Tombes reials, Santes Creus

# 1420. Els jurats de València s'adrecen al Papa Martí V per a demanar-li que el convent del Carme de València sia transferit a la província carmelitana de Catalunya, veïna d'aquesta ciutat (i Regne) la llengua de les quals correspon a un sol idioma.

# 1433, 12, 15. Oriola Capítols que ha de presentar el Missatger en Roma al Papa amb les reclamacions d'Oriola, per a resoldre el conflicte del Vicariat i el Bisbat. (Informació de Joan-Carles Martí i Casanova, Migjorn, 17.09.2003.) «Item lo dit bisbe te e acostuma tenir hun e dos a vegades mes vicaris generals e lochtinents de aquells dins la Ciutat de Murcia del Reialme de Castella e dins la vila de Oriola qui es cap de la governacio james no a volgut constituyr hum vicari.. En encara fan pus gran desonestat quen los actes que donen a les parts pledegants fan de co que donen al Castella en hun full de paper posen al Catala en tres fulls per forma que per hun flori que el Castella pach lo Catala ne paga quatre florins. En aixi que la justicia de les catalans es perida...» «Item senyor que no solament per lo dit bisbe que ha present es. E encara que tots los pastas qui continuament son castellans. Per co que la major part e lo cap del dit bisbat es en les parts de Castella aquell se dona a voler del Rey de Castella. E per conseguent pensar per vostra Real celsitut que a Castella e com se atroba en lo dit bisbat tots temps favorega e han acostumat favorir als de la nacio castellana desfavorint als de la nacio catalana. E axi mostre e han mostrar en donar dignitat e altres benefficis ecclesiastichs que no solament en les parts de Castella..»
# 1458.- Generalitat de València. Llibre de provisions: "E hac gran tumult en Roma, que los romans estaven avalotats contra los cathalans, car dient-se que lo papa, qui era cathalà (ço és, valencià) e era stat bisbe de València, los havia fort maltractat."

Monestir de Poblet

# 1554.- M. Bandello. Novelle I: "Valenza, gentile e nobilissima, che in tutta Catalogna non és piu lasciva e amorosa città."
# 1566.- Martí de Viciana. Crònica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia: "En Orihuela e su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana; porque en la conquista se pobló más de catalanes que de otras naciones."
# 1604.- J. Pujades. Dietari: "Y los valentians diuen que ara ells són los vertaders vells catalans. Y si es mantenen tenen rahó."
# 1610. - Gaspar Escolano, Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia: "Como fue poblado casi todo de la nación catalana, y tomó della la lengua (..) por más de trescientos años han pasado los deste reyno debajo del nombre de catalanes (..) por ser todos de una misma lengua y nación."
# 1766.- Bisbe Climent, Sermó d'entronització, Barcelona: "Casi todos los valencianos somos catalanes (...) debeis reconocerme como paisano vuestro."
# 1778.- F. Cerdà, Notas al Canto del Turia: "Bajo el nombre de catalanes se entendían éstos y los valencianos, por ser todos de una misma lengua...".
# 1783.- Lletra de J. A. Mayans a J. Vega i Sentmenat: "Su lengua (de Catalunya) en España y Francia huvo tiempo en que fue la más culta; pero(..) los más interesados en su conservación son los primeros que la han abandonado (...). En esto los valencianos hemos ganado la palma(...) Vamos, pues, a vindicar el descuido de nuestra lengua con esse que Vmd, intitula Thesoro de la lengua cathalana."
# 1876.- Benvingut Oliver, Hª del Dº en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las costumbres de Tortosa, 1876: "Este hecho [comunitat d'usos, costums legislació i tradicions] [...] arroja inesperada luz sobre toda nuestra historia y sobre el verdadero carácter de los pueblos que podemos llamar de lengua catalana, los cuales aparecen a nuestras ojos como partes de un todo, como miembros de una nacionalidad."

Tomba de Jaume I. Monestir de Poblet

Persecució de la llengua, la cultura i la nació.

1469 - Joanot Martorell profetitza que València "vendrà per temps en gran decaïment": "d’açò serà causa com serà poblada de moltes nacions de gents, que com se seran mesclats, la llavor que eixirà serà tan malvada..."(Tirant lo Blanch).
1695 – “Tractat dels Pirineus” pel que França i Espanya decideixen apropiar-se de les terres de Catalunya i repartirse el territori fent servir la carena muntanyosa dels Pirineus com a frontera.
1700 – Lluis XIV prohibeix el català a França.

Pau Claris, President de la Generalitat de Catalunya, va proclamar la República Catalana (16 de gener de 1641)

1714 – Invasió de catalunya per part de les tropes espanyoles i franceses.

Setge de Barcelona per les tropes franco- espanyoles

1715 – Prohibició del català a les escoles.
1716 – Prohibició d’escriure textes legals en català.
1755 – Prohibició de que els monjos parlin català entre ells.
1900 – L’Esglésis deixa de fer misses en català, presionada pel poder politic espanyol.
1901 – Prohibició de fer representacions teatrals en català.
1923 – L’Església torna a impedir les misses en català.
1925 – Suspensió de l’Orfeó Català.
1925 – Clausura del Futbol Club Barcelona.
1927 – Prohibició de l’himne nacional català “La Santa espina”.
1936 -1947: fase de violència general en què els espanyols pretenen obtenir la substitució cultural, seguint una estratègia d'assimilació o l'aparició d'una cultura expressada en espanyol (qualsevol manifestació en català era perseguida o prohibida i en molts de casos penalitzada amb fortes multes).
1936 – Supressió de tota publicació en català.
1936 – Supressió de l’estudio de la llengua catalana a l’escola.
1936 – Prohibició de l’ús, sota condemna militar, del català per a emissions radiofòniques.
1937 - Joaquim Rivera Barnola és multat per parlar per telèfon en català amb la seva familia.
1937 – Centenars de persones són detingudes per parlar català al carrer.
1938 – Multa a Joan Merida per parlar català amb la seva familia mentre dinava a un restaurant de Sevilla.
1938 – les tropes franquistes entren a Lleida i tirotejen les làpides del cementiri per estar escrites en català.
1938 – Prohibició del Registre Civil de posar noms catalans.
1938 – Considerades nuls els registres de propietat, casament i herència escrites en català. Comença el pillatge per part de les tropes espanyolistes del territori i pertinences catalanes.
1939 – Prohibició de representacions teatrals en català.

1939 - L’Església torna a impedir les misses en català.
1939 – Clausurat l’Ateneu Igualadí, lloc simbòlic de resistència de la cultura catalana.
1939 – un grup de militars entra a la seu de Ràdio Associació de Catalunya i, en directe, clausura les emissions en català i obliga a parla espanyol i defensar l’espanyolisme.
1939 – Supressió de l’ensenyament a la Universitat Autònoma de Barcelona.
1939 – Tancat l’Ateneu Barcelonès, centre de cultura catalana, que no passarà a mans democràtiques fins el 1971.
1939 – El volum vuitè de la Història General de Catalunya (corresponent, llavors, als moments actuals) és cremat per les tropes franquistes.
1939 – Obligació de canviar els rètols dels noms dels carrers a l’espanyol, i de canviar els noms d’il•lustres catalans pels noms d’espanyols fidels al règim franquista.
1939 – Decret pel que es prohibeix el català fins i tot com a segon idioma domèstic.
1939 – Tota la correspondència de ciutadans catalans és revidsada pels militars espanyols.
1940 – Prohibició de parlar català a les escoles.

1940 – Obligació d’ensenyança i pràctica de la fe catòlica en la que es basa el govern espanyol.

1940-Prohibició de la premsa escrita en català. La premsa escrita a Catalunya, llavors ja en castellà, serà supervisada per Fraga Iribarne, i censurada. Les obre publicades en català cauen per sota del 4,5%, i sempre en la clandestinitat.
1943 – obligació de traduïr totes les obres literàries i teatrals catalanes al castellà i obligació de dir-ne “obres espanyoles”.
1952 – Prohibició als funcionaris del govern de parlar català.
1945 – 1975: durant la guerra civil l'animadversió contra la llengua catalana arribà fins a l'extrem de fer sospitosos els noms pròpiament catalans, de manera que per demostrar que no eres enemic t’havies de camviar el cognom.
1967 – Prohibició de fer cinema en català i desmuntatge de la indústria cinematogràfica catalana.

Fins el 1975 (mort de Franco), les coses varen seguir en igual tò, amb multitudinàries protestes populars, empresonaments i morts.

Persecució de la llengua i la cultura

El Consejo de Castilla al rei Felip V, després de la caiguda de Barcelona el 1714.
Supuesta y asensada la calidad de que se hayan de abolir, borrar, quitar enteramente los fueros, consti- tuciones, usos, costumbres y privilegios que gozaba el Principado, será bien que las con que en su lugar haya de ser gobernado y mantenido en justicia, las mande V.M. ejercer con la calidad de por ahora; y que sea practicado desde luego las leyes de Castilla así en lo civil como en lo criminal, actuando en lengua castellana, a reserva de aquellos pequeños lugares que, por su miseria y situación en la montaña, en que será justo se dispense esta condición, hasta que la comunicación y el trato haga menos difícil y costosa su introducción en ellos (...) Que en las escuelas de primeras letras y de Gramática no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas, y que la Doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano.

Felip V, 1717, 'Carta del Rey a los Corregidores', sobre l'apliació del Decret de Nova Planta.
Pondrá el corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará providencias más templadas y disimuladas para que se note el efecto sin que se note el cuidado.

Reial cèdula de Carles III de 23 de maig de 1768.
(...) Para que en todo el Reyno se actúe y enseñe en lengua castellana. (...) y a este efecto derogo y anulo todas qualesquier resoluciones, o estilos, que haya en contrario, y esto mismo recomendará el mi Consejo a los Ordinarios Diocesanos, para que en sus Curias se actúe en lengua castellana.
(...) Finalmente mando, que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad y Retórica, se haga en lengua castellana generalmente, donde quiera que no se practique, cuidando de su cumplimiento las Audiencias y Justicias respectivas.

Cèdula reial de Carles III de 10 de maig de 1770.
Por la presente ordeno y mando a mis Virreyes del Perú, Nueva Granada, Nuevo Reyno de Granada..., que cada uno de la parte que respectivamente le tocare, guarden, cumplan y ejecuten, y hagan guardar, cumplir y ejecutar puntual y efectivamente la enunciado mi Real Resolución (...), para que de una vez se llegue a conseguir el que estingan los diferentes idiomas, de que se una en los mismos dominios, y sólo se hable el castellano, como está mandado por repetidas Reales Cédulas y Órdenes expedidas en el asunto.

Gobierno Superior Político de Baleares, Mallorca, 22 de febrer de 1837 (Regència de Maria Cristina durant la minoria d'edat d'Isabel II).
Cada maestro ó maestra tendrá una sortija de metal, que el lúnes entregará á uno de sus discípulos, advirtiendo á los demás que dentro del umbral de la escuela ninguno hable palabra que no sea en castellano, so pena de que oyéndola aquel que tiene la sortija, se la entregará en el momento, y el culpable no podrá negarse á recibirla; pero con el bien entendido de que en oyendo este en el mismo local que otro condiscípulo incurre en la misma falta, tendrá acción á pasarle el anillo, y este á otro en caso igual, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que á la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena.

Isabel II, en la prohibició d'obres de teatre en català:
A la vista de la comunicación pasada a este ministerio por el censor interino de teatros del reino, con fecha de cuatro del corriente, en la que se hace notar el gran número de producciones dramáticas que se presentan a la censura, escritas en los diferentes dialectos y considerándo que esta novedad ha de contribuir forzosamente a fomentar el espíritu autóctono de los mismos, destruyendo el medio más eficaz para que se generalice el uso de la lengua nacional, la Reina (q.D.G.) ha tenido a bien disponer que en adelante no se admitan a la censura obras escritas en qualquiera de los dialectos de las provincias de España.
('Butlletí Oficial de la Província de Barcelona', 29 de gener de 1867)

Alfons XIII, reial decret de 21 de novembre de 1902:
Los maestros y maestras de Instrucción Primaria que enseñasen a sus discípulos la Doctrina Cristiana u otra cualquiera materia en un idioma o dialecto que no sea la lengua castellana serán castigados por primera vez con amonestación por parte del inspector provincial de Primera Enseñanza, quien dará cuenta del hecho al Ministerio del ramo, y si reincidiese, después de haber sufrido una amonestación serán separados del Magisterio oficial, perdiendo cuantos derechos les reconoce la Ley.

Alfons XIII, decret d'11 de juny de 1926 instat per Miguel Primo de Rivera:
Vengo en decretar lo siguiente:
Artículo 1º. Los Maestros nacionales que proscriban, abandonen o entorpezcan la enseñanza en su Escuela del idioma oficial en aquellas regiones en que se conserva otra lengua nativa, serán sometidos a expediente, pudiendo serles impuestas la suspensión de empleo y sueldo de uno a tres meses.
Artículo 2º. En caso de reincidencia podrá acordarse su traslado libremente por el Ministerio de Instrucción pública y Bellas Artes a otra provincia donde no se hable más que la lengua oficial, en localidad de igual o menor vecindario.
Artículo 3º. Si se tratase de Escuelas de Primera enseñanza públicas o privadas, cuyos Maestros no estén comprendidos en lo dispuesto en los anteriores artículos, podrán ser clausuradas temporal o definitivamente.

Instrucció de l'inspector Mariano Lampreave a Lleida, el 20 de febrer de 1939, 'III Año Triunfal':
Todo libro que esté escrito total o parcialmente en lengua que no sea la española, precisamente, debe ser también retirado de la Escuela.
(...) Igual procedimiento se utilizará en cuanto a las Bibliotecas escolares, de cualquier clase o precedencia que sean.

Ordre del governador de Barcelona de 28 de juliol de 1940:
1.- A partir de 1º de agosto todos los funcionarios contractuales de las corporaciones municipales de la región que se expresen en el exterior o en el interior de los edificios municipales en una lengua que no sea la del Estado serán inmediatamente destituidos, sin que tengan derecho a reclamar.
2.- Por lo que se refiere a maestros públicos y particulares, tal falta comportará la pérdida de los derechos a enseñar.
3.- Ninguna investigación contra los funcionarios será suspendida por falta de pruebas, y los indicios serán suficientes.

Coses que han dit contra Catalunya i els catalans

1625 - Una frase sarcàstica del Conde Duque de Olivares, molt a tò amb el seu tarannà belicós i gens humamista: "ara que us hem 'asimilado', ja no heu de gastar diners en guerres contra nosaltres, sembla raonable que els diners que us estalvieu ens els pagueu en concepte d'impostos".
1715 - "...es bien notoria la obstinación y barbaridad de este pueblo criminal (Catalunya)...". José Patiño. Informe sobre las expropiaciones para la Ciudadela.
1906 – “Hay que castellanizar a Cataluña... Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y esto de grado o por fuerza.” Revista “Ejército y Armada”.
1907 – “El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertad, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego". Revista "La Correspondencia Militar". Madrid.
1927 - "Obligar a usar el castellano en Cataluña es hacerles un favor paternal, como lo es obligar a un niño corto de vista y revoltoso, a ponerse unas gafas". Juan Llarch "Cataluña y la nacionalidad española". Madrid .
1934 – “Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. " Manuel Azaña. Memorias. Presidente de la República Espanyola.
1938 - "Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar". General Queipo de Llano. Emissió radiofònica.
1939 – ““¡Perros catalanes! ¡No sois dignos del sol que os alumbra!”.Governador militar Aymat, 1939.
1968 – “Todos los catalanes son una mierda". Luis de Galinsoga, director de La Vanguardia.
1968 - “Cataluña fué ocupada por Felipe IV, fué ocupada por Felipe V, que la venció, fué bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a volverla a ocupar tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger de nuevo el fusil. Por consiguiente, ya saben ustedes a que atenerse, y aquí tengo el mosquete para volverlo a utilizar” . Manuel Fraga.
1981 - "Me gusta Cataluña a pesar de los catalanes". Santiago Bernabeu, president del Real Madrid Club de Futbol.
1983 - "Aquí- en Madrid- el Presidente de la Generalitat no pinta nada". Julio Feo, Secretario General de la Presidencia del Gobierno.
1983 - “Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta” Leopoldo Calvo Sotelo.
1984 - "Los catalanes sólo son importantes cuando escriben en castellano". Senador José Prat.
1984 – “"El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán". Felipe González, Presidente del Gobierno de España.
1984 – “Para mi, ser nacionalista y ser culto e inteligente, es incompatible". Txiqui Benegas.
2001 – “a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes.” Juan Carlos I, rey de España.
2005, març - El senador francès, Gérard Longuet, en la seesió plenària del 17 de març de 2005 titlla el català de llengua no europea i recomana que s'estudïi espanyol a la catalunya nord, però no català.
2005, abril - El President de la Comunitat Autònoma d'Extremadura, el Sr.Rodríguez Ibarra, titlla el President de la Generalitat de catalunya, Pasqual Maragall, de cretí; en les mateixes declaracions diu que "els catalans es poden posar els seus diners on els hi càpiga", fent referència al nou model de Finançament Autonòmic presentat pel govern del tripartit català.
2005, juny - Albert Boadella, dramaturg, en una entrevista al diari ABC diu: "Cal posar tancs en el territori que cometi un acte de desobediència constitucional", fent referència a les reivindicacions nacionalistes catalanes, al nou Estatut i model de finançament.
2005, juny - Felix Ovejero al diari "El País": "Las identidades colectivas son dificilmente precisables. La lengua no es un terreno firme. Negaría la identidad catalana a la mitad de los catalanes".
2005, juny - Xavier Pericay al diari ABC (referint-se als catalanistes com a nazis): "(la bestia) seguirà pidiendo todo esto y lo que se le tercie hasta que deje de existir".

Elogis de Catalunya i els catalans

Textos, discursos, manifestos...

Testament d'Alfonso I, rey de Aragón, en favor de les ordres militars.

Es va casar la tardor de 1109 amb la reina Urraca I de Castella, única filla d'Alfons VI de Castella i Lleó. El matrimoni fou projectat per Alfons VI, que no va poder assitir a les núpcies ja que va morir el juny d'aquell any a Toledo. L'objectiu de l'enllaç era unir les forces dels dos regnes per contenir l'avanç dels almoràvits.

Urraca tenia un fill del seu anterior matrimoni: l'infant Alfons, futur Alfons VII de Castella. En les capitulacions matrimonials es pactà que Alfons el Bataller actuaria com a rei de Castella i que, en cas de tenir un fill, aquest rebria els regnes dels seus pares. Urraca es va oposar a aquesta clàusula ja que en ella sortia malparat el seu fill primogènit. El fort caràcter d'Alfons I, la seva falta de mà esquerra en la política i el xoc amb el caràcter de la seva dona, la qual fou reclosa diverses vegades a les masmorres del Palau reial, va comportar el fracàs del matrimoni.

Com era habitual en aquells anys, els alts clergues oposats al matrimoni d'Alfons I i Urraca de Castella, van pressionar al Papa. Aquest es va reunir amb ells a Lleó l'octubre de 1114, en la qual va dictaminar que no estaven permesos els matrimonis consanguinis, i ambdós eren besnéts de Sanç III de Navarra. Pel fet de ser cosins segons, Pasqual II va anul·lar el matrimoni i els amanaçà amb l'excomunió si no acataven l'ordre. Alfons I, de grans creences religioses, repudià llavors Urraca de Catella però continuà utilitzant el títol de rei de Castella. Durant el seu regnat es va fer anomenar: "Rei i Emperador de Castella, Toledo, Aragó, Pamplona, Sobrarb i Ribargorça"
Va morir el 7 de setembre de 1134. Va fer testament en favor de l'Orde del Temple i del Sant Sepulcre el 1131.

Davant el disgust de l'Església i dels nobles com a resultat del testament, es va arribar a l'acord que al Regne d'Aragó el succeís el seu germà petit Ramir II el Monjo i al Regne de Navarra Garcia V Ramires el Restaurador, besnét de Garcia IV Sanxes III de Navarra. Se separaven les corones de Navarra i Aragó després de 50 anys, i quedaven fixades les fronteres definitives entre Navarra i Aragó.
(extret de:www.wikipedia.org)

"En nom del bé més gran i incomparable que és Déu. Jo Alfons, rei d'Aragó, de Pamplona [...] pensant en la meva sort i refexionant que la naturalesa fa mortals tots els homes, em vaig proposar, mentre tingués vida i salut, distribuir el regne que Déu em va concedir i les meves possessions i rendes de la manera més convenient per a després de la meva existència. Per tant tement el judici diví, per a la salvació de la meva ànima i també la del meu pare i la meva mare i la de tots els meus familiars, faig testament a Déu, a Nostre Senyor Jesucrist i a tots els seus sants. I amb bon ànim i espontània voluntat oferesc a Déu, a la Verge Maria de Pamplona i a San Salvador de Leyre, el castell d'Estella amb tota la vila [...], don a Santa María de Najera i a San Millán [...], don també a Sant Jaume de Galícia [...], don també a Sant Joan de la Penya [...] i també per a després de la meva mort deix com a hereu i successor meu al Sepulcre del Senyor que és a Jerusalem [...] tot això ho faig per a la salvació de l'ànima del meu pare i de la meva mare i la remissió de tots els meus pecats i per merèixer un lloc en la vida eterna..."

ACTA DE LES DESPOSALLES DE PERONELLA D’ARAGÓ I RAMON BERENGUER IV.

11 d’agost de 1137/ Barbastre

En nom de Deú. Jo, Ramir, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, et dono a tú. Ramon, comte de Barcelona i marquès, la meva filla per muller, amb tot lo regne d’Aragó, íntegrament, tal com el meu pare, el rei Sanç i els meus germans Pere i Alfons no el tingueren mai millor ni el posseïren, ells ni ningú de cap sexe a través d’ells, salvats els usatges i les consuetuds que el meu pare Sanç i el meu germà Pere tingueren en el seu regne. I t’encomano tots els homes del predit regne en homenatge i jurament,que et siguin fidels en allò que toca a la teva vida, al teu cos i a tots els membres que tens al teu cos, sense frau ni engany. I que et siguin fidels en allò que toca a tot el regne predit i a totes les coses que s’hi refereixin, salvada la fidelitat a mi i a la meva filla.
Totes aquestes coses sobrescrites, jo, el predit rei ramir, te les faig talment a tú, Ramon, comte de Barcelona i marquès, que si la meva predita filla moria i si tú li sibrevisquessis, conservis la donació del predit regne lliurement i sense variar-la i sense cap impediment després de la meva mort…..

Redactat el dia 3 dels idus d’agost de l’any de l’Encarnació del Senyor de 1137, 1175 de l’era, regnant el predit rei Ramir.

Discurs pronunciat a les Corts de Perpinyà de 1406 pel rei Martí I'Humà

Discurs pronunciat a les Corts de Perpinyà de 1406 pel rei Martí I'Humà

Tomba del rei Marti l'Humà

Versió 1831 ^[1]

Bona Gent: Nos volents seguir la manera antiga é acostumada per nostre predecessors, que en lo principi de llurs Corts acostuman de dir algunes coses per edificació de llurs pobles; nos havem proposat de parlar de la gloria del principat de Cathalunya; é pen sants en axo, ocorrentnos un dit de Isaies, que diu: Clama, quid clamabo? Omnis caro fænum et omnis gloria ejus quasi flos agri; exitatum est fæenum et cecidit flos. Nostre Senyor dix al profeta: Crida, dix lo profeta, qué cridaré? respon nostre Senyor: Crida, que tota carn es fe, y tota la gloria axi com a flor del camp, en loqual secat es lo fe y caygué la flor. Per lo que: Nos vehent, que nostre Senyor havia en tan poca reputacio la gloria mundanal, ue sabiam de quens parlassem; sino que estants en aquest ¿?nsament, venchnos entre mans un dit d'un sanct Doctor ¿?lemne y aprobat de sancta mare Esglesia, que hom appela sanc¿?eduli, de Carmine paschali, que en lo primer llibre séu nos ¿?na regla é motiu al nostre dubte, dihent: si los gentils ab pom¿? hant fet llibres de llurs ficcion é mil falséas, segons diu Ovidi en lo Metamorfosi; é si los gegants é los centaures per crueltat fehien posar escrits de llahors, e archs triumphals, é columnes, ¿?r memoria de llurs batalles, segons diu Suetonio; é si de coses ¿? veres, impertinents é impossibles han volguda tenir la trompa ¿? mendida per llahors de llurs amichs, segons fa Homero in ¿?ade: qué devem nosaltres fer, que som christians é seguim la ¿?ritat, que vehem la causa manifesta, é ohim la veu divinal tot ¿?a? Nos direm les gracies, que nostre Senyor a fetes à tots; e ¿? dirém les llahors d'aquells quiu mereixen, é no divulguerém ¿? merits d'aquells, que han virtuosament treballat? E no ¿?u lo Ecclesiastich: Laudemus viros gloriosos et parentes nos¿?s in generatione sua, cap. 44, llohem los varons gloriosos, ¿?s nostres parents en la sua generacio? E donchs: Nos volents ¿?guir aquesta ordenança en vos altres, que sots una part insigne ¿?poderosa de nostre senyoria, no fictament, no manlevadement, ¿? per faules, no per llahor pintada, quare non sunt mihi loquelæ ¿?que sermones; mes tan solament pera manifestar la gloria de nos¿?e Senyor, que ha obrada en vosaltres. E per tal, com no devem ¿?llar la virtut, la gloria é la noblesa del principat de Cathalunya ¿? dels Cathalans, podem verificar la paraula per Nos commençada: ¿?loriosa dicta sunt de te.

Noble Cort, é noble principat de Catalunya, é vosaltres Cathalans: glorioses coses son dites de vosaltres; per les quals paraules ¿?ont demonstrades dues conclusions fort singulars: primo com ¿? virtut molt famosa es clarament demonstrade, quia gloriosa ¿?icta sunt: secundo de la gent fort valerosa per tot lo mon ¿?omenade, quia de te.

(Segueix un elogi dels Catalans, i la numeració històrica de les accions i esdeveniments més memorables. El Discurs termina amb la peroració següent:)

Péro per conclusio de nostres paraules vos volem dir un acte fort virtuos, quel Rey nostre besavi feu, quant tramés lo Rey nostre avi son fill en la conquista de Sardenya; lo qual tenint la bandera nostra real en las mans, li dix aquestas paraulas: Fill, yous do la Bandera nostra amiga del principat de Cathalunya, la qual ha un singular privilegi, que es ops que guardets be, lo qual privilegi no es res falsificat, ne inprovat, ans es pur é net, é sens falsia é macula alguna, é bollat ab bulla d'or, y es aquest, ço es: que null temps en camp, hon la nostra bandera real sia estada ja mes no fou vençuda, ni desvaratada, é aço per gracia de nostre Senyor, é per la gran feeltat é naturalesa de nostres sotsmesos; et per aquesta raho podem atribuir à vosaltres ço que dix Julio Cesar, venint de la conquista de Alemanya, als seus sotsmesos:

Alçats, alçats les vostras Banderas, car dignes sots de haver la senyoria de Roma, axiu recita, Luca en lo primer Llibre seu de les Batalles. Be donchs podem dir à vos altres:

Alçats, alçats les vostras banderas, car dignes sots de possehir lo principat de Cathalunia.

Versió 1857 ^[2]

Bona Gent: Nos volents seguir la manera antigua é acostumada per nostres predecessors, que en lo principi de llurs Córts acostuman de dir algunas coses per edificació de llurs pobles; nos havem proposat de parlar de la gloria de Cathalunya; é pensant en axó, ocorrentnos un dit de Isaias, que diu: Clama, quid clamabo? Omnis caro fænum et omnis gloria ejus quasi flos agri; exitatum est fæenum et cecidit flos.....

(...)

Nos volent seguir aquesta ordenança en vosaltres que sots una part insigne y poderosa de nostre senyoría, no fictament, no manlevadament, no per faules, no per llahor pintada, quare non sunt mihi loquelæ neque sermones; mes tan solament pera manifestar la gloria de nostre Senyor, que ha obrada en vosaltres. E per tal, com no debem callar la virtut, la gloria y la noblesa del principat de Cathalunya é dels catalans, podem verificar la paraula per nos començada: Gloria dicta sunt de te.

Noble Cort, é noble principat de Catalunya, é vosaltres catalans, gloriosas cosas son ditas de vosaltres; per les quals paraules son demostradas duas conclusions fort singulars: primo com la virtut molt famosa es clarament demostrada, quia gloriosa dicta sunt: secundo de la gent fort valerosa per tot lo mon nomenada, quia de te.

(...)

Peró per conclusió de nostres paraulas vos volem dir un acte fort virtuós, quel Rey nostre besaví feu, quant tramés lo Rey nostre avi son fill en la conquista de Sardenya; lo qual tenint la bandera nostra real en las mans, li dix aquestas paraulas: Fill, yous do la bandera nostra antigua del principat de Catalunya, la cual ha un singular privilegi, que es ops que guardets be, lo qual privilegi no es res falsificat, ne improvat, ans es pur é net, é sens falsia é macula alguna, é bollat ab bolla d'or, y es aquest, ço es; que null temps en camp, hon la nostra bandera real sia estada, ja mes no fou vençuda, ni desvaratada, é açó per gracia de nostre Senyor, é per la gran feeltat é naturalesa de nostres sotsmesos; é per aquesta rahó podem atribuir à vosaltres ço que dix Julio César, venint de la conquista de Alemanya, als seus sotsmesos.

Alçats, alçats las vostras Banderas, car dignes sots de haver la senyoría de Roma, axiu recita Luca en lo primer Libre seu de las batallas. Be donchs podem dir á vosaltres:

Alçats, alçats les vostras banderas, car dignes sots de possehir lo principat de Catalunya.

Fonts

1. ↑ MELANGES SUR LES LANGUES, DIALECTES ET PATOIS; RENFERMANT, ENTRE AUTRES, UNE COLLECTION DE VERSIONS DE LA PARABOLE DE L'ENFANT PRODIGUE EN CENT IDIOMES OU PATOIS DIFFÉRENS, PRESQUE TOUS DE FRANCE; PRÉCÉDÉS D'UN ESSAI D'UN TRAVAIL SUR LA GÉOGRAPHIE DE LA LANGUE FRANÇAISE, PARIS, 1831. I dintre d'ell, RECHERCHES HISTORIQUES SUR LA LANGUE CATALANE, par M. Fr. Jaubert de Passa, p.412-414, que duu la inscripció següent: (Pedro Miquel Carbonnel: Chronica de Espana, fol.252).
2. ↑ Historia de la lengua y de la literatura catalana, desde su origen hasta nuestros dias, Barcelona, Imprenta de José Tauló, 1857, p.141-142, que duu la inscripció següent: (CARBONELL, Crónica de España, fol. 252)

Exemple de la mata de jonc-Crònica de Muntaner

La Crònica de Ramon Muntaner, escrita a Xilvella entre el 1325 i el 1328, és la més llarga de les Quatre grans cròniques i narra els fets des de l'engendrament de Jaume el Conqueridor (1207) fins a la coronació d'Alfons el Benigne (1328). S’ha assenyalat el seu caràcter de “mirall de prínceps”, i de “mirall de ciutadans”.

Exempli de la Mata de Jonc d’en Muntaner, escrit a la seva Alqueria de Xirivella (L’Horta) , bellíssima paràbola i profecia d'unitat entre els tres reialmes catalans front a les maquinacions dels gonelles futurs, bufons dels enemics de tota Catalunya. E si nengun me demana: En Muntaner, quin és l’exempli de la mata de Jonc? Jo li respon que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran, ne encara con gaire més s’hi prenguessen: e si en llevats la corda, de jonc en joc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d’aquests tres reis, que si entre ells hi havia devision neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un ab l’altre. Per que és mester que d’aquest pas se guarden ; que mentre tots tres sien d?una volença, no temen tot l’altre poder del món, ans així com davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics. (Crònica 292)

Discurs de Pau Claris (hivern de 1640)

Discurs de Pau Claris on es va decidir la resistència contra els exèrcits d'ocupació de Felip IV

(...) Heu escoltat atents la prèdica d'aquest meu docte prelat. Ara us prego, com a ciutadà particular, que escolteu els meus raonaments i, com a cap de la vostra Junta, us encarrego que examineu la substància d'aquestes i d'aquelles paraules, car jo sé que la meva opinió no prendrà forces en la meva autoritat per a persuadir-vos, ans en si mateixa . No crec que aquest baró que heu escoltat pensi diferentment del consell que us ofereix. No penso pas tan impiament, ni m'avindré a entendre que és el pastor mateix el qui mena les ovelles a l'estació del llop. Ans arribo a persuadir-me que aquells homes alletats per la servitud ignoren del tot aquella disposició i llibertat de l'ànim que ha de menester el vertader repúblic , per ventura el més prudent, o el més temperat, de tots els qui som ací. No, per cert, l'avantatge que ens porta no és altre que haver perdut el sentiment de tan exercitada la paciència en d'altres oprobis, puix que, com a nobilíssims catalans, voleu regular les vostres accions per la norma de les humilitats i llagoteries d'un home, antic cortesà. Heus ací Catalunya, esclava d'insolents; els nostres pobles com a amfiteatre de llurs espectacles; els nostres béns, botí de llur ambició; els nostres edificis, matèria de llur ira; els camins, esdevinguts segurs per la indústria de les nostres justícies, ara tornen a ésser infestats; les cases dels nobles els serveixen de fàcils hostatgeries; llurs sostres d'or i de pintures precioses cremen llastimosament en llurs fogueres. Però, com han de tractar amb reverència els palaus els qui no es refusen a ésser incendiaris de temples i doncs, davant totes aquestes desgràcies, n'hi ha que pretenen ara de persuadir-nos d'amples negociacions i mansuetuds. Vertaderament, el qui corregeix el foc amb delicades vares, més aviat l'ajuda que no pas el castiga. Divina cosa és la clemència; però, tocant a l'honra de sa casa, Crist mateix ens ensenya de descenyir-nos el cordill contra els seus enemics fins a tirar-los-en fora. Diu que hem d'emprar mitjans suaus; això és, sens dubte, acusar la nostra justificació.

Quant de temps fa, senyors, que patim? Des del 1626 aquest nostre país serveix de quarter de soldats. Pensàrem que el 1632, amb la presència del nostre príncep. les coses millorarien, i ens deixà amb major confusió i tristor: en suspens la República, imperfectes les Corts. Abans els suaus mitjans no s'acabessin, llargs dies pregàrem, ploràrem i escrivírem. Però ni els precs trobaven clemència, ni les llàgrimes consol, ni resposta les lletres. Rompre les venes al primer batec dels polsos, no ho aprovo. Vegeu, però, senyors, que molt dissimular amb els mals és augmcntar-ne la malícia: allò que ara podreu estroncar amb una demostració generosa, no ho adobareu pas després amb molts anys de resistència. Com més us encareix la pietat del vostre príncep, tant més hem d'assegurar-nos que no castigarà la defensa com a delicte. Perquè l'àliga sigui la sobirana entre els ocells, no pas per això deixa d'armar d'urpes i de bec els altres ocells inferiors; jo crec que no és perquè hi competeixin, ans perquè puguin conservar-se. Els homes van fer els reis i no pas els reis als homes; els homes els van fer homes, perquè, si ells mateixos s'haguessin fet, més altament s'haurien fabricat. És clar: puix que essent ells a la fi homes fets per ells, a alguns, oblidant llur principi i llur f i, els sembla que amb la porpra han vestit una altra natura. Jo no comprenc pas dins aquesta generalitat tots el prínceps , ni pròpiament el nostre rei, ans reconec en la seva reial persona virtuts dignes d'amor i reverència. Però sigui'n il·lícit; de dir que, per al vassall afligit, tant se val que el govern es malmeti per malícia o per ignorància. Per a nosaltres, senyors, tals són els eíectes . Ací disputem de la causa, puix que, si veiem que per mitjans fàcils caminem vers la nostra perdició, ens convé mudar de via. Ja no cal ventilar si és que ens cal defensar-nos: ja ho ha determinat la fúria de qui ve a cercar-nos; sinó que hem de creure que no solament és conveniència tem-poral , sinó ans obligació en què ens ha posat la natura; són els mitjans allò que ara sembla més difícil de trobar. Enteneu, senyors, que ningú no es troba amb la perla en la superfície del mar. (...) Digueu-me: si és veritat que a tot Espanya són comunes les fatigues d'aquest imperi, com dubtarem que també sigui comú el desplaer de totes les seves províncies? Una ha de ser la primera que es queixi i una la primera que trenqui els llaços de l'esclavitud; a aquesta seguiran les altres. Oh !, no us excuseu pas vosaltres de la glòria de començar primer! Biscaia i Portugal ja us han fet senyals; no és pas de creure que ara callin de satisfetes, sinó de respectuoses; també la seva redempció està a càrrec de la vostra gosadia. Aragó, València i Navarra, és ben veritat que dissimulen les veus^ però no pas els sospirs. Ploren tàcitament llur ruïna; í qui dubta que, quan sembla que són més humils. estiguin més a la vora de la desesperació? Castella, superba i miserable, no aconsegueix un petit triomf sense llargues opressions. Demaneu als seus habitants si no viuen envejosos de l'acció que portem per a la nostra llibertat i defensa. Doncs, si aquesta consideració us promet aplaudiment i aliança dels regnes d'Espanya, no em sembla més difícil la dels seus auxiliars. Dubteu de la protecció de França, essent una cosa indubtable? Digueu: de quin cantó us ve el dubte? (...) Anglesos, venecians i genovesos, en Castella només hi estimen el propi interès; la busquen com a pont pel qual passen a llurs repúbliques l'or i la plata; si els seus tresors prenguessin un altre camí, aquell mateix dia haurien cessat llur amistat i aliança. Els atentíssims holandesos no hauran de veure amb mals ulls que repetim les petjades per on van caminar gloriosament a llur llibertat, ni ens negaran tampoc les assistències, si els les demanem, subministrades aquests dies a altres nacions, ja que, un cop introduïda la guerra a Espanya, els socors de Flandes hauran de ser més contingents, i tot això és favorable als seus designis. (...)

Qué és el que us manca, catalans, si no és la voluntat? No sou, vosaltres, descendents d'aquells famosos homes que, després d'haver estat obstacle a la supèrbia romana, també van ésser assolí a la felicitat dels africans? No guardeu encara relíquies d'aquella sang famosa dels vostres avantpassats, que van venjar les injúries de l'imperi oriental que subjugava Grècia? I dels mateixos que després, contra la ingratitud dels Paleòlegs, en reduït nombre us vau estendre donant per segona vegada lleis a Atenes? Qui us ha convertit en uns altres? Jo no ho crec pas; sinó que penso que sou els mateixos i que no trigareu gens més a semblar-ho que el que tardi la fortuna a donar justa ocasió al vostre enuig. I quina de més justa en podríeu esperar que la de redimir la vostra Pàtria? (...) Si us detura la grandesa del Reí Catòlic, apropeu-vos-hi amb la consideració i li perdreu la por. (...) No veieu la potència del vostre Rei quants anys fa que pateix? Més aviat podríem dir, a la vista de les seves ruïnes, que la seva grandesa s'ha de mesurar per allò que ha perdut i no pas per allò de què ha fruït; tant és el que cada dia se li va perdent de nou. Si voleu places, moltes us n'oferiran Flandes i Llombardia, apartades ja de la seva obediència. Si voleu regions, pregu'nteu-ho a unes Indies i a les altres. Si voleu armades, el mar i el foc us en donaran raó. Si capitans, respondrà per ells la mort o el desengany. Alguns filòsofs han pensat, amb Pitàgoras, que les ànimes passen d'uns cossos als altres. I, certament, ho podem afirmar dels polítics en les monarquies, on sembla que la felicitat que anima llurs cossos, en deixar-los cadàvers, passa a donar esperit i alè a d' altres nacions oblidades: tal podem esperar que ens succeeixi. (...) Jo no sóc d'opinió que armeu els vostres naturals perquè, seguint el seu enuig, representeu batalles contin-gents. No dic que amb excessos sol·liciteu la indignació del rei; no dic que negueu a S. M. el nom de senyor; però dic que, prenent les armes amb ardidesa, procureu defensar-hi la vostra justíssima llibertat, els vostres honrats furs; que poseu guarnicions a les vostres viles i ciutats, que fortifiqueu allò que és feble, que repareu allò que és fort; que generosament demaneu satisfacció dels delictes d'aquests bàrbars que us oprimeixen; que aconseguiu llur allunyament de la nostra regió i el descans de la Pàtria. I que, si no l'aconseguiu, l'executeu vosaltres; aquest és el meu parer. O que, si també trobeu dura aquesta resolució, en aquest punt tractem tots plegats de desemparar i deixar d'un cop la miserable província a d' altres homes més venturosos. I si a mi, com aquell que més tendrament viu sentit les vostres llàstimes, em teniu per un company pesat quan amb aquesta llibertat us parlo, o si a algú li sembla que per més exempt del perill us hi duc més fàcilment, dic, senyors, que cedeixo tota l'acció que tinc al vostre govern. Torneu en bona hora als peus del vostre príncep, ploreu-hi: atieu amb la humilitat la insolència dels qui us persegueixen, i sigui jo el primer acusat en els seus tribunals. Llanceu al mar furiós del seu enuig aquest perniciós Jonàs; que, si amb la mort havia de cessar la tempesta i el perill de la Pàtria, jo mateix, des d'aquest lloc on em vau posar per mirar pel bé de la República, caminaré a la presència de l'enutjat monarca arrossegant cadenes, per ésser davant d'ella odiosíssim fiscal i acusador de les meves pròpies accions. Mori jo, mori infamement, i respiri i visqui l'afligida Catalunya».

Cela, Pemán,Buero Vallejo, Lázaro Carreter, Madariaga...per la unitat de la llengua

REAL ACADEMIA DE LA LENGUA ESPAÑOLA

REAL ACADEMIA DE LA HISTORIA

La lengua de los valencianos

Los firmantes, miembros de las Academias Española y de la Historia, habiendo conocido la peculiar controversia que durante meses pasados se ha hecho pública en diversos órganos de prensa valencianos, acerca del origen de la lengua hablada en la mayor parte de las comarcas del País Valenciano, y a petición de personas interesadas en que demos a conocer nuestra opinión sobre este asunto, científicamente aclarado desde hace muchos años, deseamos expresar, de acuerdo con todos los estudiosos de las lenguas románicas:

Que el valenciano es una variante dialectal del catalán. Es decir, del idioma hablado en las islas Baleares, en la Cataluña francesa y española, en la franja de Aragón, en la mayor parte del País Valenciano, en el Principado de Andorra y en la ciudad sarda de Alguer.

Por todo ello, nos causa sorpresa ver este hecho puesto públicamente en duda y aun asperamente impugnado, por personas que claramente utilizan sus propios prejuicios como fuente de autoridad científica, mientras pretenden ridiculizar e incluso insultar a personalidades que, por su entera labor, merecen el respeto de todos y en primer lugar el nuestro.

Se hace fácil suponer que tras esas posiciones negativas se ocultan consideraciones y propósitos que en nada se relacionan con la verdad de un hecho suficientemente claro para la filología y para la historia.

Es culturalmente aberrante todo intento —como el que contemplamos— de desmembrar el País Valenciano de la comunidad idiomática y cultural catalana, por la que, como escritores e intelectuales españoles, no tenemos sino respeto y admiración, dentro de la cual el País Valenciano ha tenido y tiene un lugar tan relevante.

Dámaso Alonso, Jesús Pabón, Antonio Buero Vallejo, Tomás Navarro, Pedro Laín Entralgo, José María Peman, Vicente Aleixandre, Fernando Lázaro Carreter, Alonso Zamora Vicente, Salvador de Madariaga, Marqués de Lozoya, Miquel Batllori, Camilo José Cela, Rafael Lapesa, Manuel Alvar y José Antonio Maravall.

1975, ratificado 1980.

Els nostres himnes nacionals

Himne Nacional de Catalunya

Els Segadors és una cançó popular del segle XVIII quan la guerra que els catalans, comandats per Pau Claris, van fer contra el rei Felip IV de Castella i, molt especialment contra el seu home de confiança, el comte duc d'Olivares. L'any 1892 Francesc Alió publicava la lletra de l'antiga cançó d'Els Segadors, recuperant una melodia nova, extreta d'una vella cançó. L'any 1899, la revista La Nació Catalana va convocar un concurs per dotar l'himne català d'una lletra més curta; la poesia guanyadora, d'Emili Guanyavents, és la versió actual.
En els període dictatorial de Primo de Rivera (1923-1930) va ésser totalment prohibit. Durant la guerra del 36 la seva lletra tornava a ser una realitat doncs les tropes agressores reials del segle XVIII contra el poble de Catalunya ara eren reencarnades per les feixistes del general Franco. Un cop guanyà aquell la guerra també la prohibí (1939-1975). En els anys de la transició una llei del Parlament de Catalunya va establir Els Segadors com a l'himne nacional de Catalunya.

Els Segadors, cant de lluita i de resistència contra les forces repressores d'ocupació centrals, i avui, com ahir, manifesta l'assignatura pendent que encara té el poble de Catalunya.

Himne Nacional de Catalunya (Els Segadors):

Catalunya triomfant,
tornarà a ser rica i plena
Endarrera aquesta gent
tan ufana i tan superba.

Bon cop de falç!
bon cop de falç,
defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Ara es hora,segadors!
Ara es hora,d'estar alerta!
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines!

Bon cop de falç!
bon cop de falç,
defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Que tremoli l'enemic,
en veient la nostra senyera
Com fem caure espigues d'or,
quan convé seguem cadenes!

Bon cop de falç!
bon cop de falç
defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Versió antiga dels segadors (Guerra dels Segadors 1640-1652):

Catalunya,comtat gran
qui t'ha vist tan rica i plena
Ara el Rei Nostre Senyor
declarada ens té la guerra.

Bon cop de falç!
bon cop de falç
defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Lo gran comte d'Olivars,
sempre li burxa l'orella;
-Ara es hora nostre rei,
ara es hora que tem guerra.-

Contra tots els catalans
ja veieu quina n'han feta
seguiren viles i llocs
fins al lloc del Riu d'Arenes;

N'han cremat un sagrat lloc,
que Santa Coloma es deia;
cremen albes i casulles,
i corporales i patenes,
i el Santíssim Sagrament,
alabat sia per sempre.

Mataren un sacerdot,
mentre que la missa deia;
mataren un cavaller,
a la porta de l'esglèsia,
en Lluís de Furrià,
i els àngels li fan gran festa.

Lo pa que no era blanc
deien que era massa negre;
el donaven als cavalls
sols per assolar la terra.

Del vi que no era bo,
n'engegaven les aixetes,
el tiraven pels carrers
sols per regar la terra.

A presència dels parents
deshonraven les donzelles.
Ne donen part al Virrei,
del mal que aquells soldats feien:

Llicència els he donat jo,
molta més se'n poden prendre.
Sentint resposta semblant,
enarboren la bandera;
a la plaça de Sant Jaume
n'hi toren les dependències.

A vista de tot aixó
s'és avalotat la terra;
comencen de llevar gent
i enarborar les banderes.

Entraren a Barcelona
mil persones forasteres;
entren com a segadors,
com érem en temps de sega.

De tres guàrdies que n'hi ha,
ja n'han mort a la primera;
ne mataren al Virrei,
a l'entrant de la galera;
mataren els diputats
i els jutges de l'Audiència.

Aneu alerta,catalans;
catalans,aneu alerta;
mireu que aixís ho faran,
quan seran vostres terres.

Anaren a la presó
donen llibertat als presos.
El bisbe els va beneir
amb la mà dreta i l'esquerra;

-On és vostre capità?
-On és vostra bandera?
Varen treure el bon Jesús
tot cobert amb un vel negre.

-Aquí es nostre capità,
aquesta és nostra bandera.
A les armes,catalans,
que ens han declarat la guerra!

DESCARREGÀ EL HIMNE AMB MP3: CLICK AQUÍ

(extret de:http://webs.racocatala.cat/esteladaanimada/Segadors.htm

Himne de les Illes Balears- La Balanguera

Joan Alcover es va inspirar en una cançó popular mallorquina on hi apareix una personatge femení anomenat "Balanguera" ("La Balanguera fila, fila, / la Balanguera filarà; / posau foc a sa caldera: / sa caldera bullirà"). L'origen d'aquest nom és el gal·licisme bolangera, nom de certes figures i danses folklòriques de Catalunya i part del País Valencià, confós amb Berenguera, nom també usat com a nom d'elements de la cultura popular (un ballet dels cossiers de Manacor).

Difosa pels cors de Catalunya i Mallorca al primer quart del s. XX, durant la dictadura espanyola del general Francisco Franco, que prohibí Els Segadors, La Balanguera esdevingué himne nacional, juntament amb altres cançons com L'Emigrant, La Santa Espina, etc. En aquesta època, en el període de la Nova Cançó, fou difosa per la cantant Maria del Mar Bonet i es va popularitzar molt, tant que a l'any 1996 el Consell Insular de Mallorca el convertí en himne de les Illes Balears.

LA BALANGUERA

La balanguera misteriosa com una aranya d’art súbtil,
Buida que buida sa filosa de nostra vida treu lo fil.
Com una parca bé cavil·la, teixint la tela per demà.
La balanguera fila, fila, la balanguera filarà.

Girant l’ullada cap enrera, guaita les ombres de l’avior
I de la nova primavera sap on s’amaga la llavor.
Sap que la soca més s’enfila, com més endins pot arrelar.
La balanguera fila, fila, la balanguera filarà.

De tradicions i d’esperances, tix la senyera pel jovent
Com qui fa un vel de noviances, amb cabelleres d’or i argent
De la infantesa que s’enfila , de la vellura que se’n va.
La balanguera fila, fila, la balanguera filarà.

Himnes i cançons

Poemes