Referències sobre la llengua

Els intents de dividir la llengua catalana ha estat ( i és), una de les armes que utilitza l'espanyolisme per fer desaparèixer la nació catalana. Dividir-nos per fer-nos dèbils, aquest és el seu objectiu.
Referències sobre la unitat de la llengua dels valencians, catalans, illencs....

escut jaume I

# 1290: El franciscà occità Matfre Ermangaud de Besiers en parlar de la Pentecosta al seu monumental poema Lo Breviari d'Amor, diu que, quan moltes gents "de totas nacios" escoltaren de boca dels apòstols les seves respectives parles, es meravellaren de gran manera, puix que n'hi havia "de Proença e de França,/d'Englaterra, de Gascuenha,/d'Espanha, de Cataluenha,/de Flandres e de Bretanha...". Aquest autor hi fa parells de nacions i hi apareix Catalunya (on probablement anava inclosa tota la Corona d'Aragó) com a nació. En aquella època Espanya solia significat Al-Andalus (sota domini musulmà) i, de vegades, tota la península ibèrica o bé Castella.
# El famós metge i savi valencià Arnau de Vilanova (1240-1313) fou acusat pels seus enemics de ser "de despreciable nació, o sia, català" ("de filiis despecte nationis, scilet cathalanus"). N'Arnau era nat a la Vilanova, antic nom medieval del Grau de València.
# 1306: Arnau de Vilanova sempre féu en els seus escrits una perfecta divisió entre els dos pobles i llengües romàniques de la Corona d'Aragó, com quan afirmava: "regnum vero Aragoniae (sub se habet) Cathalanos et Aragones".

Jaume I

# Ramon Muntaner (1265-1336) qui va viure tant al Principat com a València i a Mallorques, fou cronista de la Monarquia del Casal de Barcelona i precoç ideòleg nacionalista de totes les terres de llengua catalana. A les seves magnífiques cròniques, avui amagades per la historiografia oficial i d'importació, té abundosos textos patriòtics i utilitza sistemàticament el nom corrent de l'època (catalans) per a designar els habitants del Regne Valencià (de fet descendents de 1º i 2ª generació dels repobladors, bàsicament catalans, que vingueren al sud des dels comtats catalans del nord).

Així, quan aquest cronista parla d'una batalla marítima contra els moros de Tunis, on Pere el Gran, rei nostre, havia enviat quatre galeres valencianes: "Mas l'almirall dels sarraïns era savi home de mar e era estat en molts fets d'armes e havia provats los catalans qui eren..." ("Les Quatre Grans Cròniques"). Al capítol CLXXI comenta Muntaner: "Veritat és que en una companya eren vint almogàvers qui eren de Segorb e de l'encontrada...E és costum de catalans que la vespra de Nadal tothom comunament dejuna, e no menja fins a la nit...". Així doncs, els sogorbins i gent de la comarca o rodalies (actualment la comarca de Sogorb, l'Alt Palància, parla castellà, si bé amb certs trets fonètics catalans i de vocabulari aragonès) són considerats pel cronista com a catalans.

Al capítol CCXXXV, en Muntaner usa una expressió corrent durant els segles XIII-XV per a designar totes les terres de la nostra parla: "En Rocafort, esguardant que ell ha via perduda la casa de Sicília, e d'Aragó e de Mallorca, e encara de tota Catalunya, pensà que s'acostàs a misser Carles..." Tot indica que en aquest cas "tota Catalunya" designa les dues regions restants de la Corona: els diversos comtats catalans i el regne valencià, altrament diferenciaria entre els uns i l'altre.

Escut del País Valencià

# 1311: Ramon Muntaner pren per muller na Valençona, de València: "E és veritat que jo, Ramon Muntaner, en aquella saó, venguí en Sicília, de Romania, e demaní llicència al senyor rei que li plagués que jo pugués anar en les parts de Catalunya e prendre ma muller que havia afermada fadrina en la ciutat de València". ("Les Quatre Grans Cròniques", cap. CCLI ó CCXXXV).
# 1316:Testament de na Guillelma, muller de Salvador Pedrosell, ciutadà de València: hi deixa diners per a deslliurar captius catalans de València ("captivis catalanis oriundis de civitate Valentie") de mans dels sarraïns.

Ramon Muntaner

# 1322: El metge valencià Berenguer Aimerich ensenyava en l'Estudi General de Montpeller, ciutat occitana llavors sota jurisdicció dels reis de Mallorques-Rosselló. El tal metge traduí de l'àrab "in vulgare cathalenorum" el tractat conegut en versió llatina com a "De citaris infirmorum", d'Abu-l-Qasim al-Zahrawi.
# 1325: De nou el gran Muntaner : "Exempli de la Mata de Jonc, escrit a la seva Alqueria de Xirivella (L'Horta), bellíssima paràbola i profecia d'unitat entre els tres reialmes catalans front a les maquinacions dels gonelles futurs.
"E si nengun me demana: En Muntaner, quin és l'exempli de la mata de Jonc? Jo li respon que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l'arrencaran, ne encara con gaire més s'hi prenguessen: e si en llevats la corda, de jonc en joc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d'aquests tres reis, que si entre ells hi havia devisió neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un ab l'altre. Per que és mester que d'aquest pas se guarden ; que mentre tots tres sien d'una volença, no temen tot l'altre poder del món, ans així com davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics". (Crònica 292).

Més avant en Muntaner mostra la seva satisfacció a la Crònica pel fet que a Múrcia i Cartagena, repoblada per catalans després de ser conquerida per Jaume I (i donada al rei de Castella), "Són vers catalans e parlen del bell catalanesch del món" (cap. XVII).

# 12-8-1330: Mercaders dels 3 regnes catalans a Bruges (Flandres) aproven unes ordenances comunes a "tots els mercaders catalans sotmesos al senyor rey d'Aragó" a fi que "d'ací en avant no sia nenguna qüistió entre mercaders ni noliejadós, ne ací, ne en València, ne en Barchinona, ne en Mayllorcha".
# 28.5.1352: El veguer de Mallorca comunica, de Lleida estant, al Cerimoniós que ha "trobat lo llibre sarraynesch trelladat en romanç, el qual Jacme Roig, quondam, nos fehia a esplanar de moresch en romanç cathalà".
# 1352: Al capítol 5è. De la Crònica del Cerimoniós sobre una tempesta a Sicília: "No se'n perdé alguna, sinó una galea dels catalans que era de València"
.

"No només me pensi que cap galera ni cap atre vaixell gosarà anar per mar sense l'ensenya del rei d'Aragó (...), sinó que no crec que cap peix se gosi alçar sobre en mar si no porta les quatre barres de Catalunya a sa cua, per mostrar guiatge des meu noble senyor, el rei d'Aragó i de Sicília." Roger de Llúria.

# 1360: El cadí de Xàtiva i un jueu barceloní fan de torsimanys i treballen unes capitulacions pel rescat d'un visir de Fes: "scientes loqui et intelligere ad nodum cathalanorum et eciam algaraviem et linguam".
# 12.12.1360: La reina Elionor de Sicília escriu al batle d'Elx, en Domènec Llull, i hi anomena cristianesch a la llengua catalana.
# 1365: Els diputats mallorquins escriuen als Cerimoniós: "Com los mallorquins e poblars en aquella illa sien catalans naturals, e aquell regne sia part de Catalunya...",
# 1370: Moisès Salvador, jueu de Lisbona, testifica: "entre los mercaders catalans que y pujaven e meteren ses robes e mercaderies e persones hi véu En Joan Roca, mercader de València e tots los catalans qui eren en la dita fusta".
# Bernat Serra, notari de València: "alcuns mercaders catalans entre los quals eren Johan Roca, mercader de València".
# Bernat de Miracle, savi en dret de València: "entre los quals catalans que hi moriren hi morí En Johan Roca, jove, mercader de València", etc.
# 1388: El Consell General de València acorda prendre mesures amb Barcelona i Mallorca, "pels molts e grans damnatges dels infels moros de Barberia, confusió e vergonya de cristians, especialment d'aquesta nació..."

Coronació Jaume I

# 1392:Els regidors valencians s'adrecen als de Mallorca i s'hi planyen de la inseguretat que hi ha a la mar: "On és la vigor de la nació catalana, que feia tributàries totes altres nacions circunvehines? E preferint-nos a fer sobre açó, ensems ab vós e ab Catalunya".
# L'Infant Martí de Sicília està pacificant l'illa i quan el Consell de València coneix els seus triomfs, els considera com "honor e utilitat de la Corona reyal d'Aragó; encara a tota la nació catalana".
# 1395: Fra Antoni Canals, mentor de l'aristocràcia valenciana, escriu la seva traducció del Valeri Màximo: E com lo dit rey (Massinissa) fos barbre, que vol dir hom estrany...als catalans, turchs o tartres. S'adreça als jurats barcelonins fent-los esment que tradueix el llibre de llatí en la nostra vulgada llengua materna valenciana: per primera vegada, amb quatre adjectius, algú parla de llengua valenciana, però més aviat té el sentit d'estil de prosa que no pas de cap forma dialectal (llavors molts escasses), tanmateix hi afig: jatsia que altres l'hagen tret en llengua catalana.
# 12.9.1399: Els jurats de València fan esment d'aquest "antich proverbi: Draps de França e llibres de Bolunya / consumen Aragó e tota Catalunya"
.

Reial monestir de Santes Creus

# 1399: Els jurats de València s'adrecen als diputats del General de Catalunya per agrair-los la galera que els prestaren per armar-la contra els berbers, per donar a aquells durs càstichs, terrible terror e punició condigna de tants damnatges per aquells donats a la Catalana nació".
# 1400:Els jurats de València s'adrecen a les autoritats de la vila fronterera castellana de Moia (vora Ademús): "fugint, pocs dies ha, un catiu, de llinatges de tartres, emperò bandejat e apel·lat Johan, d'edat de XX anys poc més o menys, e paladí en son parlar català".
# Una altra lletra semblant adrecen al veguer i jurats de Girona: "e paladí en llenguatge català".
# Ca.1400: Pedro López de Ayala, al seu Rimado de Palacio, oposa catalán a español, francés, inglés, lombardo i escocés.
# François Villon oposa les cathalennes a les espagnoles, grecques, egiptiennes, etc.
# Vicent Ferrer anomena Catalunya a la València de parla catalana, en predicar a la comarca dels Serrans (de parla aragonesa): "Vosaltres de la Serrania, que estats enmig de Castella e de Catalunya, e per ço prenets un vocable castellà e altre català".
# 1411:La vídua de Joan I, Violant de Bar, de nació francesa, s'adreça a la noblesa valenciana a tomb del plet successori, i afirma que ha fet estudiar els testaments dels darrers reis, los quals testaments, per clarificació de nostra intenció, havem fet splanar de latí en lengua catalana.

Tombes reials, Santes Creus

# 1420. Els jurats de València s'adrecen al Papa Martí V per a demanar-li que el convent del Carme de València sia transferit a la província carmelitana de Catalunya, veïna d'aquesta ciutat (i Regne) la llengua de les quals correspon a un sol idioma.

# 1433, 12, 15. Oriola Capítols que ha de presentar el Missatger en Roma al Papa amb les reclamacions d'Oriola, per a resoldre el conflicte del Vicariat i el Bisbat. (Informació de Joan-Carles Martí i Casanova, Migjorn, 17.09.2003.) «Item lo dit bisbe te e acostuma tenir hun e dos a vegades mes vicaris generals e lochtinents de aquells dins la Ciutat de Murcia del Reialme de Castella e dins la vila de Oriola qui es cap de la governacio james no a volgut constituyr hum vicari.. En encara fan pus gran desonestat quen los actes que donen a les parts pledegants fan de co que donen al Castella en hun full de paper posen al Catala en tres fulls per forma que per hun flori que el Castella pach lo Catala ne paga quatre florins. En aixi que la justicia de les catalans es perida...» «Item senyor que no solament per lo dit bisbe que ha present es. E encara que tots los pastas qui continuament son castellans. Per co que la major part e lo cap del dit bisbat es en les parts de Castella aquell se dona a voler del Rey de Castella. E per conseguent pensar per vostra Real celsitut que a Castella e com se atroba en lo dit bisbat tots temps favorega e han acostumat favorir als de la nacio castellana desfavorint als de la nacio catalana. E axi mostre e han mostrar en donar dignitat e altres benefficis ecclesiastichs que no solament en les parts de Castella..»
# 1458.- Generalitat de València. Llibre de provisions: "E hac gran tumult en Roma, que los romans estaven avalotats contra los cathalans, car dient-se que lo papa, qui era cathalà (ço és, valencià) e era stat bisbe de València, los havia fort maltractat."

Monestir de Poblet

# 1554.- M. Bandello. Novelle I: "Valenza, gentile e nobilissima, che in tutta Catalogna non és piu lasciva e amorosa città."
# 1566.- Martí de Viciana. Crònica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia: "En Orihuela e su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana; porque en la conquista se pobló más de catalanes que de otras naciones."
# 1604.- J. Pujades. Dietari: "Y los valentians diuen que ara ells són los vertaders vells catalans. Y si es mantenen tenen rahó."
# 1610. - Gaspar Escolano, Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia: "Como fue poblado casi todo de la nación catalana, y tomó della la lengua (..) por más de trescientos años han pasado los deste reyno debajo del nombre de catalanes (..) por ser todos de una misma lengua y nación."
# 1766.- Bisbe Climent, Sermó d'entronització, Barcelona: "Casi todos los valencianos somos catalanes (...) debeis reconocerme como paisano vuestro."
# 1778.- F. Cerdà, Notas al Canto del Turia: "Bajo el nombre de catalanes se entendían éstos y los valencianos, por ser todos de una misma lengua...".
# 1783.- Lletra de J. A. Mayans a J. Vega i Sentmenat: "Su lengua (de Catalunya) en España y Francia huvo tiempo en que fue la más culta; pero(..) los más interesados en su conservación son los primeros que la han abandonado (...). En esto los valencianos hemos ganado la palma(...) Vamos, pues, a vindicar el descuido de nuestra lengua con esse que Vmd, intitula Thesoro de la lengua cathalana."
# 1876.- Benvingut Oliver, Hª del Dº en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las costumbres de Tortosa, 1876: "Este hecho [comunitat d'usos, costums legislació i tradicions] [...] arroja inesperada luz sobre toda nuestra historia y sobre el verdadero carácter de los pueblos que podemos llamar de lengua catalana, los cuales aparecen a nuestras ojos como partes de un todo, como miembros de una nacionalidad."

Tomba de Jaume I. Monestir de Poblet

Persecució de la llengua, la cultura i la nació.

1469 - Joanot Martorell profetitza que València "vendrà per temps en gran decaïment": "d’açò serà causa com serà poblada de moltes nacions de gents, que com se seran mesclats, la llavor que eixirà serà tan malvada..."(Tirant lo Blanch).
1695 – “Tractat dels Pirineus” pel que França i Espanya decideixen apropiar-se de les terres de Catalunya i repartirse el territori fent servir la carena muntanyosa dels Pirineus com a frontera.
1700 – Lluis XIV prohibeix el català a França.

Pau Claris, President de la Generalitat de Catalunya, va proclamar la República Catalana (16 de gener de 1641)

1714 – Invasió de catalunya per part de les tropes espanyoles i franceses.

Setge de Barcelona per les tropes franco- espanyoles

1715 – Prohibició del català a les escoles.
1716 – Prohibició d’escriure textes legals en català.
1755 – Prohibició de que els monjos parlin català entre ells.
1900 – L’Esglésis deixa de fer misses en català, presionada pel poder politic espanyol.
1901 – Prohibició de fer representacions teatrals en català.
1923 – L’Església torna a impedir les misses en català.
1925 – Suspensió de l’Orfeó Català.
1925 – Clausura del Futbol Club Barcelona.
1927 – Prohibició de l’himne nacional català “La Santa espina”.
1936 -1947: fase de violència general en què els espanyols pretenen obtenir la substitució cultural, seguint una estratègia d'assimilació o l'aparició d'una cultura expressada en espanyol (qualsevol manifestació en català era perseguida o prohibida i en molts de casos penalitzada amb fortes multes).
1936 – Supressió de tota publicació en català.
1936 – Supressió de l’estudio de la llengua catalana a l’escola.
1936 – Prohibició de l’ús, sota condemna militar, del català per a emissions radiofòniques.
1937 - Joaquim Rivera Barnola és multat per parlar per telèfon en català amb la seva familia.
1937 – Centenars de persones són detingudes per parlar català al carrer.
1938 – Multa a Joan Merida per parlar català amb la seva familia mentre dinava a un restaurant de Sevilla.
1938 – les tropes franquistes entren a Lleida i tirotejen les làpides del cementiri per estar escrites en català.
1938 – Prohibició del Registre Civil de posar noms catalans.
1938 – Considerades nuls els registres de propietat, casament i herència escrites en català. Comença el pillatge per part de les tropes espanyolistes del territori i pertinences catalanes.
1939 – Prohibició de representacions teatrals en català.

1939 - L’Església torna a impedir les misses en català.
1939 – Clausurat l’Ateneu Igualadí, lloc simbòlic de resistència de la cultura catalana.
1939 – un grup de militars entra a la seu de Ràdio Associació de Catalunya i, en directe, clausura les emissions en català i obliga a parla espanyol i defensar l’espanyolisme.
1939 – Supressió de l’ensenyament a la Universitat Autònoma de Barcelona.
1939 – Tancat l’Ateneu Barcelonès, centre de cultura catalana, que no passarà a mans democràtiques fins el 1971.
1939 – El volum vuitè de la Història General de Catalunya (corresponent, llavors, als moments actuals) és cremat per les tropes franquistes.
1939 – Obligació de canviar els rètols dels noms dels carrers a l’espanyol, i de canviar els noms d’il•lustres catalans pels noms d’espanyols fidels al règim franquista.
1939 – Decret pel que es prohibeix el català fins i tot com a segon idioma domèstic.
1939 – Tota la correspondència de ciutadans catalans és revidsada pels militars espanyols.
1940 – Prohibició de parlar català a les escoles.

1940 – Obligació d’ensenyança i pràctica de la fe catòlica en la que es basa el govern espanyol.

1940-Prohibició de la premsa escrita en català. La premsa escrita a Catalunya, llavors ja en castellà, serà supervisada per Fraga Iribarne, i censurada. Les obre publicades en català cauen per sota del 4,5%, i sempre en la clandestinitat.
1943 – obligació de traduïr totes les obres literàries i teatrals catalanes al castellà i obligació de dir-ne “obres espanyoles”.
1952 – Prohibició als funcionaris del govern de parlar català.
1945 – 1975: durant la guerra civil l'animadversió contra la llengua catalana arribà fins a l'extrem de fer sospitosos els noms pròpiament catalans, de manera que per demostrar que no eres enemic t’havies de camviar el cognom.
1967 – Prohibició de fer cinema en català i desmuntatge de la indústria cinematogràfica catalana.

Fins el 1975 (mort de Franco), les coses varen seguir en igual tò, amb multitudinàries protestes populars, empresonaments i morts.

Persecució de la llengua i la cultura

El Consejo de Castilla al rei Felip V, després de la caiguda de Barcelona el 1714.
Supuesta y asensada la calidad de que se hayan de abolir, borrar, quitar enteramente los fueros, consti- tuciones, usos, costumbres y privilegios que gozaba el Principado, será bien que las con que en su lugar haya de ser gobernado y mantenido en justicia, las mande V.M. ejercer con la calidad de por ahora; y que sea practicado desde luego las leyes de Castilla así en lo civil como en lo criminal, actuando en lengua castellana, a reserva de aquellos pequeños lugares que, por su miseria y situación en la montaña, en que será justo se dispense esta condición, hasta que la comunicación y el trato haga menos difícil y costosa su introducción en ellos (...) Que en las escuelas de primeras letras y de Gramática no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas, y que la Doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano.

Felip V, 1717, 'Carta del Rey a los Corregidores', sobre l'apliació del Decret de Nova Planta.
Pondrá el corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará providencias más templadas y disimuladas para que se note el efecto sin que se note el cuidado.

Reial cèdula de Carles III de 23 de maig de 1768.
(...) Para que en todo el Reyno se actúe y enseñe en lengua castellana. (...) y a este efecto derogo y anulo todas qualesquier resoluciones, o estilos, que haya en contrario, y esto mismo recomendará el mi Consejo a los Ordinarios Diocesanos, para que en sus Curias se actúe en lengua castellana.
(...) Finalmente mando, que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad y Retórica, se haga en lengua castellana generalmente, donde quiera que no se practique, cuidando de su cumplimiento las Audiencias y Justicias respectivas.

Cèdula reial de Carles III de 10 de maig de 1770.
Por la presente ordeno y mando a mis Virreyes del Perú, Nueva Granada, Nuevo Reyno de Granada..., que cada uno de la parte que respectivamente le tocare, guarden, cumplan y ejecuten, y hagan guardar, cumplir y ejecutar puntual y efectivamente la enunciado mi Real Resolución (...), para que de una vez se llegue a conseguir el que estingan los diferentes idiomas, de que se una en los mismos dominios, y sólo se hable el castellano, como está mandado por repetidas Reales Cédulas y Órdenes expedidas en el asunto.

Gobierno Superior Político de Baleares, Mallorca, 22 de febrer de 1837 (Regència de Maria Cristina durant la minoria d'edat d'Isabel II).
Cada maestro ó maestra tendrá una sortija de metal, que el lúnes entregará á uno de sus discípulos, advirtiendo á los demás que dentro del umbral de la escuela ninguno hable palabra que no sea en castellano, so pena de que oyéndola aquel que tiene la sortija, se la entregará en el momento, y el culpable no podrá negarse á recibirla; pero con el bien entendido de que en oyendo este en el mismo local que otro condiscípulo incurre en la misma falta, tendrá acción á pasarle el anillo, y este á otro en caso igual, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que á la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena.

Isabel II, en la prohibició d'obres de teatre en català:
A la vista de la comunicación pasada a este ministerio por el censor interino de teatros del reino, con fecha de cuatro del corriente, en la que se hace notar el gran número de producciones dramáticas que se presentan a la censura, escritas en los diferentes dialectos y considerándo que esta novedad ha de contribuir forzosamente a fomentar el espíritu autóctono de los mismos, destruyendo el medio más eficaz para que se generalice el uso de la lengua nacional, la Reina (q.D.G.) ha tenido a bien disponer que en adelante no se admitan a la censura obras escritas en qualquiera de los dialectos de las provincias de España.
('Butlletí Oficial de la Província de Barcelona', 29 de gener de 1867)

Alfons XIII, reial decret de 21 de novembre de 1902:
Los maestros y maestras de Instrucción Primaria que enseñasen a sus discípulos la Doctrina Cristiana u otra cualquiera materia en un idioma o dialecto que no sea la lengua castellana serán castigados por primera vez con amonestación por parte del inspector provincial de Primera Enseñanza, quien dará cuenta del hecho al Ministerio del ramo, y si reincidiese, después de haber sufrido una amonestación serán separados del Magisterio oficial, perdiendo cuantos derechos les reconoce la Ley.

Alfons XIII, decret d'11 de juny de 1926 instat per Miguel Primo de Rivera:
Vengo en decretar lo siguiente:
Artículo 1º. Los Maestros nacionales que proscriban, abandonen o entorpezcan la enseñanza en su Escuela del idioma oficial en aquellas regiones en que se conserva otra lengua nativa, serán sometidos a expediente, pudiendo serles impuestas la suspensión de empleo y sueldo de uno a tres meses.
Artículo 2º. En caso de reincidencia podrá acordarse su traslado libremente por el Ministerio de Instrucción pública y Bellas Artes a otra provincia donde no se hable más que la lengua oficial, en localidad de igual o menor vecindario.
Artículo 3º. Si se tratase de Escuelas de Primera enseñanza públicas o privadas, cuyos Maestros no estén comprendidos en lo dispuesto en los anteriores artículos, podrán ser clausuradas temporal o definitivamente.

Instrucció de l'inspector Mariano Lampreave a Lleida, el 20 de febrer de 1939, 'III Año Triunfal':
Todo libro que esté escrito total o parcialmente en lengua que no sea la española, precisamente, debe ser también retirado de la Escuela.
(...) Igual procedimiento se utilizará en cuanto a las Bibliotecas escolares, de cualquier clase o precedencia que sean.

Ordre del governador de Barcelona de 28 de juliol de 1940:
1.- A partir de 1º de agosto todos los funcionarios contractuales de las corporaciones municipales de la región que se expresen en el exterior o en el interior de los edificios municipales en una lengua que no sea la del Estado serán inmediatamente destituidos, sin que tengan derecho a reclamar.
2.- Por lo que se refiere a maestros públicos y particulares, tal falta comportará la pérdida de los derechos a enseñar.
3.- Ninguna investigación contra los funcionarios será suspendida por falta de pruebas, y los indicios serán suficientes.

Coses que han dit contra Catalunya i els catalans

1625 - Una frase sarcàstica del Conde Duque de Olivares, molt a tò amb el seu tarannà belicós i gens humamista: "ara que us hem 'asimilado', ja no heu de gastar diners en guerres contra nosaltres, sembla raonable que els diners que us estalvieu ens els pagueu en concepte d'impostos".
1715 - "...es bien notoria la obstinación y barbaridad de este pueblo criminal (Catalunya)...". José Patiño. Informe sobre las expropiaciones para la Ciudadela.
1906 – “Hay que castellanizar a Cataluña... Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y esto de grado o por fuerza.” Revista “Ejército y Armada”.
1907 – “El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertad, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego". Revista "La Correspondencia Militar". Madrid.
1927 - "Obligar a usar el castellano en Cataluña es hacerles un favor paternal, como lo es obligar a un niño corto de vista y revoltoso, a ponerse unas gafas". Juan Llarch "Cataluña y la nacionalidad española". Madrid .
1934 – “Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. " Manuel Azaña. Memorias. Presidente de la República Espanyola.
1938 - "Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar". General Queipo de Llano. Emissió radiofònica.
1939 – ““¡Perros catalanes! ¡No sois dignos del sol que os alumbra!”.Governador militar Aymat, 1939.
1968 – “Todos los catalanes son una mierda". Luis de Galinsoga, director de La Vanguardia.
1968 - “Cataluña fué ocupada por Felipe IV, fué ocupada por Felipe V, que la venció, fué bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a volverla a ocupar tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger de nuevo el fusil. Por consiguiente, ya saben ustedes a que atenerse, y aquí tengo el mosquete para volverlo a utilizar” . Manuel Fraga.
1981 - "Me gusta Cataluña a pesar de los catalanes". Santiago Bernabeu, president del Real Madrid Club de Futbol.
1983 - "Aquí- en Madrid- el Presidente de la Generalitat no pinta nada". Julio Feo, Secretario General de la Presidencia del Gobierno.
1983 - “Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta” Leopoldo Calvo Sotelo.
1984 - "Los catalanes sólo son importantes cuando escriben en castellano". Senador José Prat.
1984 – “"El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán". Felipe González, Presidente del Gobierno de España.
1984 – “Para mi, ser nacionalista y ser culto e inteligente, es incompatible". Txiqui Benegas.
2001 – “a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes.” Juan Carlos I, rey de España.
2005, març - El senador francès, Gérard Longuet, en la seesió plenària del 17 de març de 2005 titlla el català de llengua no europea i recomana que s'estudïi espanyol a la catalunya nord, però no català.
2005, abril - El President de la Comunitat Autònoma d'Extremadura, el Sr.Rodríguez Ibarra, titlla el President de la Generalitat de catalunya, Pasqual Maragall, de cretí; en les mateixes declaracions diu que "els catalans es poden posar els seus diners on els hi càpiga", fent referència al nou model de Finançament Autonòmic presentat pel govern del tripartit català.
2005, juny - Albert Boadella, dramaturg, en una entrevista al diari ABC diu: "Cal posar tancs en el territori que cometi un acte de desobediència constitucional", fent referència a les reivindicacions nacionalistes catalanes, al nou Estatut i model de finançament.
2005, juny - Felix Ovejero al diari "El País": "Las identidades colectivas son dificilmente precisables. La lengua no es un terreno firme. Negaría la identidad catalana a la mitad de los catalanes".
2005, juny - Xavier Pericay al diari ABC (referint-se als catalanistes com a nazis): "(la bestia) seguirà pidiendo todo esto y lo que se le tercie hasta que deje de existir".

Elogis de Catalunya i els catalans

Textos, discursos, manifestos...

Testament d'Alfonso I, rey de Aragón, en favor de les ordres militars.

Es va casar la tardor de 1109 amb la reina Urraca I de Castella, única filla d'Alfons VI de Castella i Lleó. El matrimoni fou projectat per Alfons VI, que no va poder assitir a les núpcies ja que va morir el juny d'aquell any a Toledo. L'objectiu de l'enllaç era unir les forces dels dos regnes per contenir l'avanç dels almoràvits.

Urraca tenia un fill del seu anterior matrimoni: l'infant Alfons, futur Alfons VII de Castella. En les capitulacions matrimonials es pactà que Alfons el Bataller actuaria com a rei de Castella i que, en cas de tenir un fill, aquest rebria els regnes dels seus pares. Urraca es va oposar a aquesta clàusula ja que en ella sortia malparat el seu fill primogènit. El fort caràcter d'Alfons I, la seva falta de mà esquerra en la política i el xoc amb el caràcter de la seva dona, la qual fou reclosa diverses vegades a les masmorres del Palau reial, va comportar el fracàs del matrimoni.

Com era habitual en aquells anys, els alts clergues oposats al matrimoni d'Alfons I i Urraca de Castella, van pressionar al Papa. Aquest es va reunir amb ells a Lleó l'octubre de 1114, en la qual va dictaminar que no estaven permesos els matrimonis consanguinis, i ambdós eren besnéts de Sanç III de Navarra. Pel fet de ser cosins segons, Pasqual II va anul·lar el matrimoni i els amanaçà amb l'excomunió si no acataven l'ordre. Alfons I, de grans creences religioses, repudià llavors Urraca de Catella però continuà utilitzant el títol de rei de Castella. Durant el seu regnat es va fer anomenar: "Rei i Emperador de Castella, Toledo, Aragó, Pamplona, Sobrarb i Ribargorça"
Va morir el 7 de setembre de 1134. Va fer testament en favor de l'Orde del Temple i del Sant Sepulcre el 1131.

Davant el disgust de l'Església i dels nobles com a resultat del testament, es va arribar a l'acord que al Regne d'Aragó el succeís el seu germà petit Ramir II el Monjo i al Regne de Navarra Garcia V Ramires el Restaurador, besnét de Garcia IV Sanxes III de Navarra. Se separaven les corones de Navarra i Aragó després de 50 anys, i quedaven fixades les fronteres definitives entre Navarra i Aragó.
(extret de:www.wikipedia.org)

"En nom del bé més gran i incomparable que és Déu. Jo Alfons, rei d'Aragó, de Pamplona [...] pensant en la meva sort i refexionant que la naturalesa fa mortals tots els homes, em vaig proposar, mentre tingués vida i salut, distribuir el regne que Déu em va concedir i les meves possessions i rendes de la manera més convenient per a després de la meva existència. Per tant tement el judici diví, per a la salvació de la meva ànima i també la del meu pare i la meva mare i la de tots els meus familiars, faig testament a Déu, a Nostre Senyor Jesucrist i a tots els seus sants. I amb bon ànim i espontània voluntat oferesc a Déu, a la Verge Maria de Pamplona i a San Salvador de Leyre, el castell d'Estella amb tota la vila [...], don a Santa María de Najera i a San Millán [...], don també a Sant Jaume de Galícia [...], don també a Sant Joan de la Penya [...] i també per a després de la meva mort deix com a hereu i successor meu al Sepulcre del Senyor que és a Jerusalem [...] tot això ho faig per a la salvació de l'ànima del meu pare i de la meva mare i la remissió de tots els meus pecats i per merèixer un lloc en la vida eterna..."

ACTA DE LES DESPOSALLES DE PERONELLA D’ARAGÓ I RAMON BERENGUER IV.

11 d’agost de 1137/ Barbastre

En nom de Deú. Jo, Ramir, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, et dono a tú. Ramon, comte de Barcelona i marquès, la meva filla per muller, amb tot lo regne d’Aragó, íntegrament, tal com el meu pare, el rei Sanç i els meus germans Pere i Alfons no el tingueren mai millor ni el posseïren, ells ni ningú de cap sexe a través d’ells, salvats els usatges i les consuetuds que el meu pare Sanç i el meu germà Pere tingueren en el seu regne. I t’encomano tots els homes del predit regne en homenatge i jurament,que et siguin fidels en allò que toca a la teva vida, al teu cos i a tots els membres que tens al teu cos, sense frau ni engany. I que et siguin fidels en allò que toca a tot el regne predit i a totes les coses que s’hi refereixin, salvada la fidelitat a mi i a la meva filla.
Totes aquestes coses sobrescrites, jo, el predit rei ramir, te les faig talment a tú, Ramon, comte de Barcelona i marquès, que si la meva predita filla moria i si tú li sibrevisquessis, conservis la donació del predit regne lliurement i sense variar-la i sense cap impediment després de la meva mort…..

Redactat el dia 3 dels idus d’agost de l’any de l’Encarnació del Senyor de 1137, 1175 de l’era, regnant el predit rei Ramir.

Discurs pronunciat a les Corts de Perpinyà de 1406 pel rei Martí I'Humà

Discurs pronunciat a les Corts de Perpinyà de 1406 pel rei Martí I'Humà

Tomba del rei Marti l'Humà

Versió 1831 ^[1]

Bona Gent: Nos volents seguir la manera antiga é acostumada per nostre predecessors, que en lo principi de llurs Corts acostuman de dir algunes coses per edificació de llurs pobles; nos havem proposat de parlar de la gloria del principat de Cathalunya; é pen sants en axo, ocorrentnos un dit de Isaies, que diu: Clama, quid clamabo? Omnis caro fænum et omnis gloria ejus quasi flos agri; exitatum est fæenum et cecidit flos. Nostre Senyor dix al profeta: Crida, dix lo profeta, qué cridaré? respon nostre Senyor: Crida, que tota carn es fe, y tota la gloria axi com a flor del camp, en loqual secat es lo fe y caygué la flor. Per lo que: Nos vehent, que nostre Senyor havia en tan poca reputacio la gloria mundanal, ue sabiam de quens parlassem; sino que estants en aquest ¿?nsament, venchnos entre mans un dit d'un sanct Doctor ¿?lemne y aprobat de sancta mare Esglesia, que hom appela sanc¿?eduli, de Carmine paschali, que en lo primer llibre séu nos ¿?na regla é motiu al nostre dubte, dihent: si los gentils ab pom¿? hant fet llibres de llurs ficcion é mil falséas, segons diu Ovidi en lo Metamorfosi; é si los gegants é los centaures per crueltat fehien posar escrits de llahors, e archs triumphals, é columnes, ¿?r memoria de llurs batalles, segons diu Suetonio; é si de coses ¿? veres, impertinents é impossibles han volguda tenir la trompa ¿? mendida per llahors de llurs amichs, segons fa Homero in ¿?ade: qué devem nosaltres fer, que som christians é seguim la ¿?ritat, que vehem la causa manifesta, é ohim la veu divinal tot ¿?a? Nos direm les gracies, que nostre Senyor a fetes à tots; e ¿? dirém les llahors d'aquells quiu mereixen, é no divulguerém ¿? merits d'aquells, que han virtuosament treballat? E no ¿?u lo Ecclesiastich: Laudemus viros gloriosos et parentes nos¿?s in generatione sua, cap. 44, llohem los varons gloriosos, ¿?s nostres parents en la sua generacio? E donchs: Nos volents ¿?guir aquesta ordenança en vos altres, que sots una part insigne ¿?poderosa de nostre senyoria, no fictament, no manlevadement, ¿? per faules, no per llahor pintada, quare non sunt mihi loquelæ ¿?que sermones; mes tan solament pera manifestar la gloria de nos¿?e Senyor, que ha obrada en vosaltres. E per tal, com no devem ¿?llar la virtut, la gloria é la noblesa del principat de Cathalunya ¿? dels Cathalans, podem verificar la paraula per Nos commençada: ¿?loriosa dicta sunt de te.

Noble Cort, é noble principat de Catalunya, é vosaltres Cathalans: glorioses coses son dites de vosaltres; per les quals paraules ¿?ont demonstrades dues conclusions fort singulars: primo com ¿? virtut molt famosa es clarament demonstrade, quia gloriosa ¿?icta sunt: secundo de la gent fort valerosa per tot lo mon ¿?omenade, quia de te.

(Segueix un elogi dels Catalans, i la numeració històrica de les accions i esdeveniments més memorables. El Discurs termina amb la peroració següent:)

Péro per conclusio de nostres paraules vos volem dir un acte fort virtuos, quel Rey nostre besavi feu, quant tramés lo Rey nostre avi son fill en la conquista de Sardenya; lo qual tenint la bandera nostra real en las mans, li dix aquestas paraulas: Fill, yous do la Bandera nostra amiga del principat de Cathalunya, la qual ha un singular privilegi, que es ops que guardets be, lo qual privilegi no es res falsificat, ne inprovat, ans es pur é net, é sens falsia é macula alguna, é bollat ab bulla d'or, y es aquest, ço es: que null temps en camp, hon la nostra bandera real sia estada ja mes no fou vençuda, ni desvaratada, é aço per gracia de nostre Senyor, é per la gran feeltat é naturalesa de nostres sotsmesos; et per aquesta raho podem atribuir à vosaltres ço que dix Julio Cesar, venint de la conquista de Alemanya, als seus sotsmesos:

Alçats, alçats les vostras Banderas, car dignes sots de haver la senyoria de Roma, axiu recita, Luca en lo primer Llibre seu de les Batalles. Be donchs podem dir à vos altres:

Alçats, alçats les vostras banderas, car dignes sots de possehir lo principat de Cathalunia.

Versió 1857 ^[2]

Bona Gent: Nos volents seguir la manera antigua é acostumada per nostres predecessors, que en lo principi de llurs Córts acostuman de dir algunas coses per edificació de llurs pobles; nos havem proposat de parlar de la gloria de Cathalunya; é pensant en axó, ocorrentnos un dit de Isaias, que diu: Clama, quid clamabo? Omnis caro fænum et omnis gloria ejus quasi flos agri; exitatum est fæenum et cecidit flos.....

(...)

Nos volent seguir aquesta ordenança en vosaltres que sots una part insigne y poderosa de nostre senyoría, no fictament, no manlevadament, no per faules, no per llahor pintada, quare non sunt mihi loquelæ neque sermones; mes tan solament pera manifestar la gloria de nostre Senyor, que ha obrada en vosaltres. E per tal, com no debem callar la virtut, la gloria y la noblesa del principat de Cathalunya é dels catalans, podem verificar la paraula per nos començada: Gloria dicta sunt de te.

Noble Cort, é noble principat de Catalunya, é vosaltres catalans, gloriosas cosas son ditas de vosaltres; per les quals paraules son demostradas duas conclusions fort singulars: primo com la virtut molt famosa es clarament demostrada, quia gloriosa dicta sunt: secundo de la gent fort valerosa per tot lo mon nomenada, quia de te.

(...)

Peró per conclusió de nostres paraulas vos volem dir un acte fort virtuós, quel Rey nostre besaví feu, quant tramés lo Rey nostre avi son fill en la conquista de Sardenya; lo qual tenint la bandera nostra real en las mans, li dix aquestas paraulas: Fill, yous do la bandera nostra antigua del principat de Catalunya, la cual ha un singular privilegi, que es ops que guardets be, lo qual privilegi no es res falsificat, ne improvat, ans es pur é net, é sens falsia é macula alguna, é bollat ab bolla d'or, y es aquest, ço es; que null temps en camp, hon la nostra bandera real sia estada, ja mes no fou vençuda, ni desvaratada, é açó per gracia de nostre Senyor, é per la gran feeltat é naturalesa de nostres sotsmesos; é per aquesta rahó podem atribuir à vosaltres ço que dix Julio César, venint de la conquista de Alemanya, als seus sotsmesos.

Alçats, alçats las vostras Banderas, car dignes sots de haver la senyoría de Roma, axiu recita Luca en lo primer Libre seu de las batallas. Be donchs podem dir á vosaltres:

Alçats, alçats les vostras banderas, car dignes sots de possehir lo principat de Catalunya.

Fonts

1. ↑ MELANGES SUR LES LANGUES, DIALECTES ET PATOIS; RENFERMANT, ENTRE AUTRES, UNE COLLECTION DE VERSIONS DE LA PARABOLE DE L'ENFANT PRODIGUE EN CENT IDIOMES OU PATOIS DIFFÉRENS, PRESQUE TOUS DE FRANCE; PRÉCÉDÉS D'UN ESSAI D'UN TRAVAIL SUR LA GÉOGRAPHIE DE LA LANGUE FRANÇAISE, PARIS, 1831. I dintre d'ell, RECHERCHES HISTORIQUES SUR LA LANGUE CATALANE, par M. Fr. Jaubert de Passa, p.412-414, que duu la inscripció següent: (Pedro Miquel Carbonnel: Chronica de Espana, fol.252).
2. ↑ Historia de la lengua y de la literatura catalana, desde su origen hasta nuestros dias, Barcelona, Imprenta de José Tauló, 1857, p.141-142, que duu la inscripció següent: (CARBONELL, Crónica de España, fol. 252)

Exemple de la mata de jonc-Crònica de Muntaner

La Crònica de Ramon Muntaner, escrita a Xilvella entre el 1325 i el 1328, és la més llarga de les Quatre grans cròniques i narra els fets des de l'engendrament de Jaume el Conqueridor (1207) fins a la coronació d'Alfons el Benigne (1328). S’ha assenyalat el seu caràcter de “mirall de prínceps”, i de “mirall de ciutadans”.

Exempli de la Mata de Jonc d’en Muntaner, escrit a la seva Alqueria de Xirivella (L’Horta) , bellíssima paràbola i profecia d'unitat entre els tres reialmes catalans front a les maquinacions dels gonelles futurs, bufons dels enemics de tota Catalunya. E si nengun me demana: En Muntaner, quin és l’exempli de la mata de Jonc? Jo li respon que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran, ne encara con gaire més s’hi prenguessen: e si en llevats la corda, de jonc en joc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d’aquests tres reis, que si entre ells hi havia devision neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un ab l’altre. Per que és mester que d’aquest pas se guarden ; que mentre tots tres sien d?una volença, no temen tot l’altre poder del món, ans així com davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics. (Crònica 292)

Discurs de Pau Claris (hivern de 1640)

Discurs de Pau Claris on es va decidir la resistència contra els exèrcits d'ocupació de Felip IV

(...) Heu escoltat atents la prèdica d'aquest meu docte prelat. Ara us prego, com a ciutadà particular, que escolteu els meus raonaments i, com a cap de la vostra Junta, us encarrego que examineu la substància d'aquestes i d'aquelles paraules, car jo sé que la meva opinió no prendrà forces en la meva autoritat per a persuadir-vos, ans en si mateixa . No crec que aquest baró que heu escoltat pensi diferentment del consell que us ofereix. No penso pas tan impiament, ni m'avindré a entendre que és el pastor mateix el qui mena les ovelles a l'estació del llop. Ans arribo a persuadir-me que aquells homes alletats per la servitud ignoren del tot aquella disposició i llibertat de l'ànim que ha de menester el vertader repúblic , per ventura el més prudent, o el més temperat, de tots els qui som ací. No, per cert, l'avantatge que ens porta no és altre que haver perdut el sentiment de tan exercitada la paciència en d'altres oprobis, puix que, com a nobilíssims catalans, voleu regular les vostres accions per la norma de les humilitats i llagoteries d'un home, antic cortesà. Heus ací Catalunya, esclava d'insolents; els nostres pobles com a amfiteatre de llurs espectacles; els nostres béns, botí de llur ambició; els nostres edificis, matèria de llur ira; els camins, esdevinguts segurs per la indústria de les nostres justícies, ara tornen a ésser infestats; les cases dels nobles els serveixen de fàcils hostatgeries; llurs sostres d'or i de pintures precioses cremen llastimosament en llurs fogueres. Però, com han de tractar amb reverència els palaus els qui no es refusen a ésser incendiaris de temples i doncs, davant totes aquestes desgràcies, n'hi ha que pretenen ara de persuadir-nos d'amples negociacions i mansuetuds. Vertaderament, el qui corregeix el foc amb delicades vares, més aviat l'ajuda que no pas el castiga. Divina cosa és la clemència; però, tocant a l'honra de sa casa, Crist mateix ens ensenya de descenyir-nos el cordill contra els seus enemics fins a tirar-los-en fora. Diu que hem d'emprar mitjans suaus; això és, sens dubte, acusar la nostra justificació.

Quant de temps fa, senyors, que patim? Des del 1626 aquest nostre país serveix de quarter de soldats. Pensàrem que el 1632, amb la presència del nostre príncep. les coses millorarien, i ens deixà amb major confusió i tristor: en suspens la República, imperfectes les Corts. Abans els suaus mitjans no s'acabessin, llargs dies pregàrem, ploràrem i escrivírem. Però ni els precs trobaven clemència, ni les llàgrimes consol, ni resposta les lletres. Rompre les venes al primer batec dels polsos, no ho aprovo. Vegeu, però, senyors, que molt dissimular amb els mals és augmcntar-ne la malícia: allò que ara podreu estroncar amb una demostració generosa, no ho adobareu pas després amb molts anys de resistència. Com més us encareix la pietat del vostre príncep, tant més hem d'assegurar-nos que no castigarà la defensa com a delicte. Perquè l'àliga sigui la sobirana entre els ocells, no pas per això deixa d'armar d'urpes i de bec els altres ocells inferiors; jo crec que no és perquè hi competeixin, ans perquè puguin conservar-se. Els homes van fer els reis i no pas els reis als homes; els homes els van fer homes, perquè, si ells mateixos s'haguessin fet, més altament s'haurien fabricat. És clar: puix que essent ells a la fi homes fets per ells, a alguns, oblidant llur principi i llur f i, els sembla que amb la porpra han vestit una altra natura. Jo no comprenc pas dins aquesta generalitat tots el prínceps , ni pròpiament el nostre rei, ans reconec en la seva reial persona virtuts dignes d'amor i reverència. Però sigui'n il·lícit; de dir que, per al vassall afligit, tant se val que el govern es malmeti per malícia o per ignorància. Per a nosaltres, senyors, tals són els eíectes . Ací disputem de la causa, puix que, si veiem que per mitjans fàcils caminem vers la nostra perdició, ens convé mudar de via. Ja no cal ventilar si és que ens cal defensar-nos: ja ho ha determinat la fúria de qui ve a cercar-nos; sinó que hem de creure que no solament és conveniència tem-poral , sinó ans obligació en què ens ha posat la natura; són els mitjans allò que ara sembla més difícil de trobar. Enteneu, senyors, que ningú no es troba amb la perla en la superfície del mar. (...) Digueu-me: si és veritat que a tot Espanya són comunes les fatigues d'aquest imperi, com dubtarem que també sigui comú el desplaer de totes les seves províncies? Una ha de ser la primera que es queixi i una la primera que trenqui els llaços de l'esclavitud; a aquesta seguiran les altres. Oh !, no us excuseu pas vosaltres de la glòria de començar primer! Biscaia i Portugal ja us han fet senyals; no és pas de creure que ara callin de satisfetes, sinó de respectuoses; també la seva redempció està a càrrec de la vostra gosadia. Aragó, València i Navarra, és ben veritat que dissimulen les veus^ però no pas els sospirs. Ploren tàcitament llur ruïna; í qui dubta que, quan sembla que són més humils. estiguin més a la vora de la desesperació? Castella, superba i miserable, no aconsegueix un petit triomf sense llargues opressions. Demaneu als seus habitants si no viuen envejosos de l'acció que portem per a la nostra llibertat i defensa. Doncs, si aquesta consideració us promet aplaudiment i aliança dels regnes d'Espanya, no em sembla més difícil la dels seus auxiliars. Dubteu de la protecció de França, essent una cosa indubtable? Digueu: de quin cantó us ve el dubte? (...) Anglesos, venecians i genovesos, en Castella només hi estimen el propi interès; la busquen com a pont pel qual passen a llurs repúbliques l'or i la plata; si els seus tresors prenguessin un altre camí, aquell mateix dia haurien cessat llur amistat i aliança. Els atentíssims holandesos no hauran de veure amb mals ulls que repetim les petjades per on van caminar gloriosament a llur llibertat, ni ens negaran tampoc les assistències, si els les demanem, subministrades aquests dies a altres nacions, ja que, un cop introduïda la guerra a Espanya, els socors de Flandes hauran de ser més contingents, i tot això és favorable als seus designis. (...)

Qué és el que us manca, catalans, si no és la voluntat? No sou, vosaltres, descendents d'aquells famosos homes que, després d'haver estat obstacle a la supèrbia romana, també van ésser assolí a la felicitat dels africans? No guardeu encara relíquies d'aquella sang famosa dels vostres avantpassats, que van venjar les injúries de l'imperi oriental que subjugava Grècia? I dels mateixos que després, contra la ingratitud dels Paleòlegs, en reduït nombre us vau estendre donant per segona vegada lleis a Atenes? Qui us ha convertit en uns altres? Jo no ho crec pas; sinó que penso que sou els mateixos i que no trigareu gens més a semblar-ho que el que tardi la fortuna a donar justa ocasió al vostre enuig. I quina de més justa en podríeu esperar que la de redimir la vostra Pàtria? (...) Si us detura la grandesa del Reí Catòlic, apropeu-vos-hi amb la consideració i li perdreu la por. (...) No veieu la potència del vostre Rei quants anys fa que pateix? Més aviat podríem dir, a la vista de les seves ruïnes, que la seva grandesa s'ha de mesurar per allò que ha perdut i no pas per allò de què ha fruït; tant és el que cada dia se li va perdent de nou. Si voleu places, moltes us n'oferiran Flandes i Llombardia, apartades ja de la seva obediència. Si voleu regions, pregu'nteu-ho a unes Indies i a les altres. Si voleu armades, el mar i el foc us en donaran raó. Si capitans, respondrà per ells la mort o el desengany. Alguns filòsofs han pensat, amb Pitàgoras, que les ànimes passen d'uns cossos als altres. I, certament, ho podem afirmar dels polítics en les monarquies, on sembla que la felicitat que anima llurs cossos, en deixar-los cadàvers, passa a donar esperit i alè a d' altres nacions oblidades: tal podem esperar que ens succeeixi. (...) Jo no sóc d'opinió que armeu els vostres naturals perquè, seguint el seu enuig, representeu batalles contin-gents. No dic que amb excessos sol·liciteu la indignació del rei; no dic que negueu a S. M. el nom de senyor; però dic que, prenent les armes amb ardidesa, procureu defensar-hi la vostra justíssima llibertat, els vostres honrats furs; que poseu guarnicions a les vostres viles i ciutats, que fortifiqueu allò que és feble, que repareu allò que és fort; que generosament demaneu satisfacció dels delictes d'aquests bàrbars que us oprimeixen; que aconseguiu llur allunyament de la nostra regió i el descans de la Pàtria. I que, si no l'aconseguiu, l'executeu vosaltres; aquest és el meu parer. O que, si també trobeu dura aquesta resolució, en aquest punt tractem tots plegats de desemparar i deixar d'un cop la miserable província a d' altres homes més venturosos. I si a mi, com aquell que més tendrament viu sentit les vostres llàstimes, em teniu per un company pesat quan amb aquesta llibertat us parlo, o si a algú li sembla que per més exempt del perill us hi duc més fàcilment, dic, senyors, que cedeixo tota l'acció que tinc al vostre govern. Torneu en bona hora als peus del vostre príncep, ploreu-hi: atieu amb la humilitat la insolència dels qui us persegueixen, i sigui jo el primer acusat en els seus tribunals. Llanceu al mar furiós del seu enuig aquest perniciós Jonàs; que, si amb la mort havia de cessar la tempesta i el perill de la Pàtria, jo mateix, des d'aquest lloc on em vau posar per mirar pel bé de la República, caminaré a la presència de l'enutjat monarca arrossegant cadenes, per ésser davant d'ella odiosíssim fiscal i acusador de les meves pròpies accions. Mori jo, mori infamement, i respiri i visqui l'afligida Catalunya».

Cela, Pemán,Buero Vallejo, Lázaro Carreter, Madariaga...per la unitat de la llengua

REAL ACADEMIA DE LA LENGUA ESPAÑOLA

REAL ACADEMIA DE LA HISTORIA

La lengua de los valencianos

Los firmantes, miembros de las Academias Española y de la Historia, habiendo conocido la peculiar controversia que durante meses pasados se ha hecho pública en diversos órganos de prensa valencianos, acerca del origen de la lengua hablada en la mayor parte de las comarcas del País Valenciano, y a petición de personas interesadas en que demos a conocer nuestra opinión sobre este asunto, científicamente aclarado desde hace muchos años, deseamos expresar, de acuerdo con todos los estudiosos de las lenguas románicas:

Que el valenciano es una variante dialectal del catalán. Es decir, del idioma hablado en las islas Baleares, en la Cataluña francesa y española, en la franja de Aragón, en la mayor parte del País Valenciano, en el Principado de Andorra y en la ciudad sarda de Alguer.

Por todo ello, nos causa sorpresa ver este hecho puesto públicamente en duda y aun asperamente impugnado, por personas que claramente utilizan sus propios prejuicios como fuente de autoridad científica, mientras pretenden ridiculizar e incluso insultar a personalidades que, por su entera labor, merecen el respeto de todos y en primer lugar el nuestro.

Se hace fácil suponer que tras esas posiciones negativas se ocultan consideraciones y propósitos que en nada se relacionan con la verdad de un hecho suficientemente claro para la filología y para la historia.

Es culturalmente aberrante todo intento —como el que contemplamos— de desmembrar el País Valenciano de la comunidad idiomática y cultural catalana, por la que, como escritores e intelectuales españoles, no tenemos sino respeto y admiración, dentro de la cual el País Valenciano ha tenido y tiene un lugar tan relevante.

Dámaso Alonso, Jesús Pabón, Antonio Buero Vallejo, Tomás Navarro, Pedro Laín Entralgo, José María Peman, Vicente Aleixandre, Fernando Lázaro Carreter, Alonso Zamora Vicente, Salvador de Madariaga, Marqués de Lozoya, Miquel Batllori, Camilo José Cela, Rafael Lapesa, Manuel Alvar y José Antonio Maravall.

1975, ratificado 1980.

Els nostres himnes nacionals

Himne Nacional de Catalunya

Els Segadors és una cançó popular del segle XVIII quan la guerra que els catalans, comandats per Pau Claris, van fer contra el rei Felip IV de Castella i, molt especialment contra el seu home de confiança, el comte duc d'Olivares. L'any 1892 Francesc Alió publicava la lletra de l'antiga cançó d'Els Segadors, recuperant una melodia nova, extreta d'una vella cançó. L'any 1899, la revista La Nació Catalana va convocar un concurs per dotar l'himne català d'una lletra més curta; la poesia guanyadora, d'Emili Guanyavents, és la versió actual.
En els període dictatorial de Primo de Rivera (1923-1930) va ésser totalment prohibit. Durant la guerra del 36 la seva lletra tornava a ser una realitat doncs les tropes agressores reials del segle XVIII contra el poble de Catalunya ara eren reencarnades per les feixistes del general Franco. Un cop guanyà aquell la guerra també la prohibí (1939-1975). En els anys de la transició una llei del Parlament de Catalunya va establir Els Segadors com a l'himne nacional de Catalunya.

Els Segadors, cant de lluita i de resistència contra les forces repressores d'ocupació centrals, i avui, com ahir, manifesta l'assignatura pendent que encara té el poble de Catalunya.

Himne Nacional de Catalunya (Els Segadors):

Catalunya triomfant,
tornarà a ser rica i plena
Endarrera aquesta gent
tan ufana i tan superba.

Bon cop de falç!
bon cop de falç,
defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Ara es hora,segadors!
Ara es hora,d'estar alerta!
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines!

Bon cop de falç!
bon cop de falç,
defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Que tremoli l'enemic,
en veient la nostra senyera
Com fem caure espigues d'or,
quan convé seguem cadenes!

Bon cop de falç!
bon cop de falç
defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Versió antiga dels segadors (Guerra dels Segadors 1640-1652):

Catalunya,comtat gran
qui t'ha vist tan rica i plena
Ara el Rei Nostre Senyor
declarada ens té la guerra.

Bon cop de falç!
bon cop de falç
defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Lo gran comte d'Olivars,
sempre li burxa l'orella;
-Ara es hora nostre rei,
ara es hora que tem guerra.-

Contra tots els catalans
ja veieu quina n'han feta
seguiren viles i llocs
fins al lloc del Riu d'Arenes;

N'han cremat un sagrat lloc,
que Santa Coloma es deia;
cremen albes i casulles,
i corporales i patenes,
i el Santíssim Sagrament,
alabat sia per sempre.

Mataren un sacerdot,
mentre que la missa deia;
mataren un cavaller,
a la porta de l'esglèsia,
en Lluís de Furrià,
i els àngels li fan gran festa.

Lo pa que no era blanc
deien que era massa negre;
el donaven als cavalls
sols per assolar la terra.

Del vi que no era bo,
n'engegaven les aixetes,
el tiraven pels carrers
sols per regar la terra.

A presència dels parents
deshonraven les donzelles.
Ne donen part al Virrei,
del mal que aquells soldats feien:

Llicència els he donat jo,
molta més se'n poden prendre.
Sentint resposta semblant,
enarboren la bandera;
a la plaça de Sant Jaume
n'hi toren les dependències.

A vista de tot aixó
s'és avalotat la terra;
comencen de llevar gent
i enarborar les banderes.

Entraren a Barcelona
mil persones forasteres;
entren com a segadors,
com érem en temps de sega.

De tres guàrdies que n'hi ha,
ja n'han mort a la primera;
ne mataren al Virrei,
a l'entrant de la galera;
mataren els diputats
i els jutges de l'Audiència.

Aneu alerta,catalans;
catalans,aneu alerta;
mireu que aixís ho faran,
quan seran vostres terres.

Anaren a la presó
donen llibertat als presos.
El bisbe els va beneir
amb la mà dreta i l'esquerra;

-On és vostre capità?
-On és vostra bandera?
Varen treure el bon Jesús
tot cobert amb un vel negre.

-Aquí es nostre capità,
aquesta és nostra bandera.
A les armes,catalans,
que ens han declarat la guerra!

DESCARREGÀ EL HIMNE AMB MP3: CLICK AQUÍ

(extret de:http://webs.racocatala.cat/esteladaanimada/Segadors.htm

Himne de les Illes Balears- La Balanguera

Joan Alcover es va inspirar en una cançó popular mallorquina on hi apareix una personatge femení anomenat "Balanguera" ("La Balanguera fila, fila, / la Balanguera filarà; / posau foc a sa caldera: / sa caldera bullirà"). L'origen d'aquest nom és el gal·licisme bolangera, nom de certes figures i danses folklòriques de Catalunya i part del País Valencià, confós amb Berenguera, nom també usat com a nom d'elements de la cultura popular (un ballet dels cossiers de Manacor).

Difosa pels cors de Catalunya i Mallorca al primer quart del s. XX, durant la dictadura espanyola del general Francisco Franco, que prohibí Els Segadors, La Balanguera esdevingué himne nacional, juntament amb altres cançons com L'Emigrant, La Santa Espina, etc. En aquesta època, en el període de la Nova Cançó, fou difosa per la cantant Maria del Mar Bonet i es va popularitzar molt, tant que a l'any 1996 el Consell Insular de Mallorca el convertí en himne de les Illes Balears.

LA BALANGUERA

La balanguera misteriosa com una aranya d’art súbtil,
Buida que buida sa filosa de nostra vida treu lo fil.
Com una parca bé cavil·la, teixint la tela per demà.
La balanguera fila, fila, la balanguera filarà.

Girant l’ullada cap enrera, guaita les ombres de l’avior
I de la nova primavera sap on s’amaga la llavor.
Sap que la soca més s’enfila, com més endins pot arrelar.
La balanguera fila, fila, la balanguera filarà.

De tradicions i d’esperances, tix la senyera pel jovent
Com qui fa un vel de noviances, amb cabelleres d’or i argent
De la infantesa que s’enfila , de la vellura que se’n va.
La balanguera fila, fila, la balanguera filarà.

Himnes i cançons

Poemes

Aparició quatre barres a les monedes

Diner de doblenc amb l'escut de les barres i la llegenda Barcino. Jaume I

 

Revers de un diner de belló de Ramon Berenguer V de Provença (1209-1245) acunyat probablement a Arlés entre 1212 i 1243. Presenta un escut amb tres pals i la llegenda: + R(aimundus):B(erengarius):CO.MES

 

 El pirral és el nom que reberen les monedes d'or i d'argent fetes encunyar pel comte-rei Pere II a Sicília, després de la conquesta de l'illa, l'any 1283. La d'or tenia una llei de 23'75 quirats, pesava 4'35 grams i equivalia a 14 sous barcelonesos. Els catalanoparlants anomenaven aquesta moneda "agostar".^[1]
Pel que fa al pirral d'argent serví de model del croat.
Pere II (1276-1285). Sicília. Pirral. (Cru.V.S. 328). Anv.: Águila coronada.
@5COSTA5DEI5GRA5ARAG´ SICIL´ REGIA5. Rev.: Armes catalanes entre rosetes.
@5P5DEI5GRA5ARAGON5SICIL´REX5

 

Ducat de ca:Sardenya, també anomenat Principat, de Pere III, ca:rei de Sardenya, 1336-1387, amb les quatre barres catalanes.

Ral. JOAN I. VALENCIA

 

 JOAN II . (1453-64). Zaragoza. Real

.Ducat d'or de Saragossa  de Joan II de (1458-1479)

1/2 Pacífic. PERE DE PORTUGAL. BARCELONA. Anv.: ¶PETR:QVARTVS:DEI:GRA:REX:ARAG. Efigie coronada de frente sosteniendo cetro. Rev.: ¶DEVS:IN:ADIVTOR:MEVM:INTEDE:. Armas catalanas en forma de lágrima. 1,59 grs. AU. Pere IV, Condestable de Portugal (1463-1466), nieto de Jaume d´Urgell y descendiente de la dinastía de los Condes de Barcelona, fue proclamado en enero de 1464 en la Ciudad Condal, Conde Rey de los Estados Catalano-Aragoneses. Creó el Pacífic durante la guerra contra Joan II. Ideó este tipo monetario que recordará el prestigioso cruzado portugués de 20 quilates en lugar de 18 como el Florí. Esta moneda alcanzó gran renombre internacional llegándose a comparar con el prestigioso Ducado veneciano. Fue adoptada incluso por su oponente Joan II y por el otro pretendiente Reiner de Anjou.

Respostes

Intentaré hacértelo resumido, pero claro.
El primer conde de Barcelona es Berà (801-820), es nombrado por el rey de los francos de quién es vasallo. Se suceden once condes mas que también son vasallos, hasta llegar a Guifré el Pilós (878-897).
Se suceden cinco condes mas que dejan de ser nombrados por el rey franco, son hereditarios pero continuan siendo vasallos.
Borrell II (986-988) se niega a renovar el pacto de vasallaje con el rey francés Hugo Capeto y el condado de Barcelona pasa a ser independiente, ninguna autoridad exterior tiene potestad sobre sus territorios. Se suceden trece condes mas hasta Ramon Berenguer IV. Este recibe la donación ("dono tibi") de los territorios aragoneses de Ramiro el Monje (en peligro de desaparición por la ocupación de sus tierras por parte de musulmanes y del rey de Castilla.Porparte barcelonés el interés estaba en tener un territorio interpuesto entre Castilla y Catalunya y Aragón hacía esta función). El Papa no reconoce esta donación puesto que el testamento del rey Alfonso (hermano de Ramiro el Monje) daba Aragón a la ordenes militares religiosas. Posteriormente el conde de Barcelona llega a un acuerdo con el Papa y las órdenes militares, legítimas propietarias del reino de Aragón, ceden (venden) el reinoi al conde de Barcelona, dejando de lado a Petronila, la hija de Ramiro.

A partir de ese momento Aragón y Catalunya comparten soberano, pero los dos estados conservan su independencia entre ellos. Con Jaume I se conquista Mallorca y Valencia y los constituye en reinos que se añaden a la confederación creada por el Casal de Barcelona. La denominación política de Catalunya (matriz de la Confederación) es la de Principat de Catalunya, con soberanía plena y sin ninguna potestad exterior. El estado catalán dispone de Constitución, Cortes, ejército, moneda, aduanas y la Generalitat (poder ejecutivo). Es totalmente independiente y comparte soberano con los demás miembros de la Confederación (Corona). Con Fernando el Católico e Isabel de Castilla se produce una unidad dinástica, pero no política ni nacional. Los estados continuan siendo independientes. La Corte se traslada a Castilla y se empiezan a transgredir por los monarcas los derechos constitucionales catalanes. Se produce la guerra de Secesión y en 1640 se proclama la República Catalana, que no fructifica al no poder resistir los embates franceses y castellanos. Continua el Estado catalán pero cada vez mas agredido por el poder real. En 1714 Catalunya ha tomado parte a favor del Archiduque que jura la soberanía catalana. Vence felipe V de Borbón y por el Decreto de Nueva Planta y por derecho de conquista destruye toda la arquitectura de soberanía catalana. A partir de este momento el Principat pierde su independencia (que ha sido plena durante varios siglos y cercenada progresivamente a partir de los reyes Felipe)

EL PRINCIPADO DE CATALUÑA. RAZÓN DE ESTE NOMBRE. Fidel Fita -Director de la Reial Acadèmia de la Història d'Espanya (1912-1918)

EL PRINCIPADO DE CATALUÑA. RAZÓN DE ESTE NOMBRE. 

En el tomo 1 de las Cortes privativas del Principado de Cataluña, publicadas por esta Real Academia, dijimos, (1) el Sr . Oliver y el que suscribe estas lineas, que el condado de Barcelona fué el núcleo al que sus poseedores fueron agregando, por varios titulos (conquista, alianzas matrimoniales, herencias, enfeudaciones, etc . ), diversos territorios que, con el transcurso de los años y por virtud de la acción uniformadora de las leyes dictadas en sus Cortes, llegaron á constituir un verdadero Estado político independiente con el nombre de Principado de Cataluña Ya en las Cortes del año 1O64, que son las primeras de la Colección académica, aparece en el usaje 65 (2) con el nombre de Principado la demarcación del territorio al que entonces se aplicaba, es decir al de la vieja Cataluña ó al de los tres condados de Barcelona, Ausona y Gerona, que regían como principes soberanos D. Ramón Berenguer I y su mujer Doña Almodis : 

"Quoniam per iniquum principem et sine veritate et sine iustitia periit omni tempore terra et habitatores eius; propterea nos, sepedicti principes Ralrnundus et Almodis, consilio et auxilio nostrorum nobilium virorum deceriiinius atque mandamus ut omnes principes qui in hoc principatu nobis sunt successuri habeant omni tempore sinceram et perfectam fidem ,et veram loquutionem."

 .

                        Sepulcre de Ramon Berenguer I i la seva esposa Almodis, a la Catedral de Barcelona

Del usaje 128 se desprende  que en estas Cortes tuvieron acción y representación los obispos de Barcelona, Vich y Gerona con los abades de la tierra y en presencia del pueblo, que asintió á la constitución o pacto de paz y tregua . En varios usajes el Principado catalán se designa con el dictado de patria, terca et mare, terra illorum Príncípum.

Para dilucidar la cuestión , importa notar especialmente el usaje 61 que determina la extensión marítima del Principado catalán, es decir, desde el cabo de Creus hasta el puerto de Salou.

En esta demarcación se comprende la marina de los condados de Gerona y Ampurias, los cuales pertenecían al Principado inherente al condado de Barcelona, mas no al condado de esta ciudad estrictamente considerado . 

Famoso fué también y de constante aplicación, mientras disfrutó Cataluña de sus antiguos fueros, el usaje 69, Princeps namque, ó del somatén y apellido general que hacía el Príncipe a toda su tierra catalana para salir en son de guerra defensiva ú ofensiva .

El derecho que alegó D. Ramón Berenguer I para ordenar y sancionar los usajes de Barcelona, supletorios del Fuero-Juzgo, lo tomó de este antiguo código de la España visigoda , donde al discreto y bien aconsejado Príncipe, esto es, al Rey soberano, se atribuye la facultad de hacer con oportunidad nuevas leyes  .

No debo repetir aquí lo cine profusamente expliqué  tratando del carácter legislativo que las Cortes del año 1064 imprimieron á los Usajes de Barcelona, en virtud de los cuales, tan perspícuo resalta el concepto y significación del Principado de Cataluña .

Basteme recordar la conclusión palmaria que de aquella explicación se infiere : «El Príncipe D. Ramón Berenguer I revindicó á su autoridad las prerrogativas de los monarcas visigodos ; pero así como no tomó el dictado de Rey, así no quiso tampoco que los usajes se denominasen leyes, bien que de tales vigor les otorgó plenísimo, no sin consejo y aprobación de sus hombres buenos ó de todas las fuerzas vivas y notables de su Corona,»
Nada innovaron estas Cortes tocante á la soberanía hereditaria ó principado de Cataluña, que á partir de Vifredo el Velloso se vinculó al condado Barcelonés . En las Actas de la consagración de la catedral de Barcelona (18 Noviembre 1058), D. Ramón Berenguer 1 se nombra princeps Barchinonensis, comes
Gerundensis, marchio Ausonensis . . . in principali throno gloriososcomes et marchio . Ya en el año 97`2 se había titulado Príncipe de la tierra gótica (Gothlandía) el conde Borrell (l), su restaurador y libertador contra la opresión del bárbaro Almanzor, á quien se rindió Barcelona en lunes 6 de Julio del algo 98,5 (2) . Tanto el príncipe Borrell, como sus predecesores, habían sacudido el yugo y negado el homenaje á los reyes francos, según consta poruna carta célebre (3) que le dirigió Hugo Capeto, y á cuya intimación, no quiso acceder el Conde y Marqués magnánimo. La sombra del vasallaje puramente honorífico, si alguno hubo, quela dinastía de Wifredo algunas veces había tributado á la Carlovingia, se desvaneció completamente al ocupar el trono francés el
Jefe de la raza tercera . El último diploma de protección ó praeceptum de los reyes francos en favor de los monasterios catalanes es el concedido á San Cucufate del Vallés por Lotario, fallecido en 2 de Marzo de 986, Este diploma, que mal atribuye Balucio al año 988, fuë expedido en el año xxxii, último de Lotario, año que empezó en 10 de Septiembre de 985 . Habla de la destrucción del monasterio y de la simultánea de Barcelona por las tropas de Almanzor, y una vez más demuestra la equivocación de los que no han reducido al de la era vulgar (985) el de la Encarnación según el cómputo Pisano (986) que siguen las escrituras latinas al referir cómo en este año (lunes, 6 de Julio) fué rendida Barcelona y entregada á las llamas por el bárbaro musulmán 

No menos que las de 1064, las Cortes catalanas de 1131, presididas por el conde D . Ramón Berenguer III y por su hijo D. Ramón Berenguer IV, asociado al cetro paterno, les dan el título de Príncipes, que tampoco habían escaseado las de Gerona, reunidas en 1068 ó 1069. Lo propio se observa en las de 1173 v 1188  . En estas últimas Cortes merecen particularmeute observarse dos leyes ó constituciones : una que asigna los límites del Principado, resultantes de la conquista de Tortosa y de Lérida
por D. Ramón Berenguer IV ; y otra que ordena que sean catalanes todos los vegueres del Principado . Los limites geograficos del Principado, definidos por estas Cortes, se mantuvieron fijos hasta la infausta revolución del año 1640, que acarreó la separación del Rosellón y su adjudicación á la Corona francesa de
Luis XIV en 1659 .
Por estos linderos se abarcaba y distinguía la tierra catalana, como lo advierten las Cortes de 1198  y las de 1200 que también presidió D. Pedro III de Aragón . En adelante, durante el reinado de D. Jaime I, las Cortes del Principado suelen llamarse de toda Cataluña (totius Catlaloniae), con invariable asignación
de los referidos límites .
Hacia el promedio del siglo XIII no faltaron algunos inconsiderados que, perdiendo de vista los procesos de Cortes, suscitaron dudas acerca de la raya divisoria de Cataluña y Aragón . El rey D. Jaime I se burló de semejante ignorancia ; mas para remover cualquiera tergiversación sobre este punto, expidió en Barcelona,
á 21 de Enero de 1244 (de la Encarnación 1243) la pragmática irrevocable, que dice así  :

" Quia super limitibus Cathaloniae et Aragonis, licet immerito, a quibusclam miaus sane intelligentibus de facto posset dubitatio suboriri: Nos itaque Jacobus, Dei gratia rex Aragonum, Maioricarum et Valentiae, comes Barchinone et Urgelli et dominus Montispessulani, qui voluntarios labores
appetinius, volentes in. hac parte omnem disceptationis materiam amputare ut omnis scrupulus a cordibus hominun penitus perpetuo subtrahatur, etiam praedecessorum nostrorum vestigiis inháerentes, comitatum Barchinonae cum Cathalonia universa a Salsis usque Cincham ex certa scientia limitamos, licet limitatio ipsius Comitatus et Cathalonae praedicta per pacis et tréugae ordinationes, in civitate Barchinonae et Terrachonae et etiam alibí factas, colligi poterat evidenter"

Según esta declaración, ajustada á los pactos de paz y tregua, reconocidos en las Cortes del Principado, los límites de toda Cataluña no diferían de los del Condado de Barcelona, que extendía su cetro soberano sobre la Gotia ó Marea hispánica . Bajo tal concepto los condes había unido á este título el de marqueses de Barcelona, tomándose la capital ó parte principal, por el todo.
Siguiendo atentamente la marcha de los procesos de Cortes se ve cómo en todos los Estados cristianos de España, formados al calor de la reconquista sobre los sarracenos, uno mismo es el desarrollo de la representación nacional. El Rey, ó la Cabeza del Estado, sigue hasta el siglo XI la tradición-visigótica, que admite como partes deliberantes á los obispos y abades y á los magnates y próceres de la Nobleza; pero el elemento popular que con la institución del Jurado y las franquicias ó fueros municipales va ganandode día en día en consideración, logra por fin constituirse en parte integrante y esencial con voz y voto en la Asamblea. Ya en las Cortes de Barcelona, codificadas en las de Barbastro de 1192, Alfonso 11 de Aragón se dirige á los tres Brazos ó Estarnentos catalanes:

"Venerabilibus in Domino episcopis, abbatibus, prioribus et universis ecclesiarum monasteriorumque praelatis ac ceteris viris religiosis, omnibusque magnatibus, militibus etiam et ceteris tam civitatum quam villarum probis hominibus et populo a finibus Ilerdae et in corpore etusdem civitatis usque ad fines Salsarum constitutis» 

.

En las Cortes de Villafranca de 1218, el rey D. Jaime 1 dice que ha tomado consejo y parecer, no solamente del clero y de la nobleza, sino también de las ciudades y villas (civium et villarum), declarando en particular  que están comprendidos por el pacto de paz todas los judíos y sarracenos que moran en Cataluña
bajo la custodia y amparo del Rey.
En las de Barcelona de 1251 se citan como concurrentes á ellas, con voz y voto , los homes buenos (probi nomines) ó diputados de aquella ciudad.
Por este lado, es decir, cuanto á la representación del Estado llano en Cortes del Principado, no crearon un nuevo derecho las famosas de 1283, reunidas en Barcelona por D. Pedro 111 de Aragón . Concurrieron á ellas, según costumbre ya establecida, los tres Brazos. Lo único nuevo que acerca. de tan grave materia
acordaron fué que en adelante, á menos que lo impidiese una causa justa, debían celebrarse dentro de Cataluña  todos los años .
Reservado estaba á D. Pedro IV de Aragón el expresar nominal ú oficialmente en los procesos de Cortes el Principado de Cataluña . Convocó las de Perpiñán para el día 15 de Agosto de 1350 "ad utilitatem reí publicae totius su¡ Cathaloniae Principatus et incolarum ipsius" .

(...)

Nadie mejor que este gran monarca ha explicado la razón del nombre del Principado catalán como soberanía hereditaria de los Condes de Barcelona . De su íntimo conocimiento y alegación jurídica (1) dedujo el derecho que le asistió para quitar al infeliz D. Jaime III y á todos sus herederos el reino de Mallorca y las tierras continentales de Rosellón, Cerdaña, Confient y Vallespir; las cuales, por diferente concepto, estaban enfeudadas al Principado (2) . El reino de Mallorca no era un Estado independiente, sino feudal, del Principado catalán á cuyas Cortes enviaba sus procuradores ó diputados, elegidos por la ciudad de Palma á nombre de todo el reinó . Mas con ser dependiente del Principado de Cataluña, no era el reino de Mallorca parte integrante del territorio catalán, el cual se extendía desde Cinca hasta Salses, é incluía dichos condados y estados de allende los Pirineos, como dicho queda ; y el rey D. Pedro IV, dándose el título de Príncipe de Cataluña, lo expone clara y distintamente (3), no sin expresar que ese mismo título cupo al. rey D. Jaime I como á heredero de los Cordes de Barcelona (4), y no pudo convenir al rey de Mallorca

(1) Colección de documentos inéditos del Archivo general de la corona de Aragón, tomos
xxix-xxxz. Barcelona, 1566.
(2) «Deím encara que lo regne de Mallorcha et les illes â aquell a adjaents havem preses á nostra ma et senyoria justament et per just procés per la denegació de la ferma de dret, que vos, citat et request, no volgués fer; car axí u determena lo test del usatge de Barchinona et la custum general de Cathalunya, et encara lo test de les covinences feudals" . Ibid ., tomo xxx, páginas 297 y 293

(3) "Car ,cert es que los dits comtats et terres son. de et dins Cathalunya et del Principat de Cathalunya; en lo qual Nos, axí com á hereu universal d'aquell Senyor Rey en Jacme per mija de nostres predecessors Reys d' Aragó havem succeit et regnam, et per consequent les dites regalíes son passades en nos per successió universal de la casa d'Aragó, é en rostres predecessors passaren los dits comtats el terres per títol singular axí con á barons de Cathalunya et sotsmeses al Príncep de Cathalunya . Ibid., pá-iras 303 y 301,

4) «Les dites regalíes pertangueren als hereus universals del dit Senyor Rey En
Jacme d'Aragó, axí com a Príncep de Cathalunya» . TM., pág . 305.
(5) «Ne encara contrasta ço que deits que al príncep pertany de fer moneda; car be sabets vos que vos no érets ne fos antich príncep de Cathalunya, mas solament comte de Rosselló et de Cerdanya, los quals son dins Cathalunya. . . .. ; et con deíts que no es contra usatge fer moneda, semble que no hajats lest (llegit) l'usatge de Barchinona, lo qual espressament diu que en Cathalunya negú no pot fer moneda sino lo príncep, et aquell qui fa lo contrari deu venir en ma et en poder del príncep ab tots sos bens; al qual usatge a servar sots vos estret nomenadament en les dites covinences feudals>~. lbid., pág. 308

Desde el año 1350 hasta 1706, en que se cerraron las últimas á 16 de Junio, todas las Cortes del Principado de Catalunya se celebraron con este nombre . La grave herida que le infirió Luís XIV, arrebatándole el Rosellón y parte de la Cerdaña fue precursora de la mortal que le asestó Felipe V en 12 de Septiembre de 1714 por mano de Berwick, nuevo Almanzor, al rendírsele exangüe é incendiada la ciudad de los Condes soberanos . Desde entonces el Principado de Cataluña perdió la autonomía, ó su vida propia. Sus Cortes y el código de sus leyes políticas y jurídicas, su riquísima literatura, y aun su lengua de hoc, rival de la de oil, ó francesa, son para muchos ignorantes objeto de vilipendio .

¿Cuándo y por qué empezó ri nombrarse Cataluña? Ya se ha visto  que á fines del síglo XII, en las Cortes del año 1188 se usó el adjetivo latinizado catalanus, y en las de 1198 el sustantivo Cathalonia . Estos vocablos en idioma popular eran tan comunes y propios de la región del Principado, qué Lorenzo de Verona, poeta épico, floreciente al comenzar el mismo siglo, los emplea repetidas veces describiendo en siete libros la empresa del conde D. Ramón Berenguer III para sojuzgar las Baleares (años 1113- 1110, á quien llama repetidas veces dux Catalanensis . por su autoridad, y Catalanicus heros por sus hazañas . Los que moran al oriente del Principado, más allá del Rosellón, como los de Mompeller son Gothi para este escritor ; mas los del Principado Catalanenses y su región Catalaunia , que en una escritura del año 844 (3) se denomïna Catalonia . Cuál sea la razón etimológica de la palabra catalanes que los autores árabes dan por corriente á principios del siglo VIII, fácil es conocerlo .

(3) Villanueva, Viaje literario, tomo XIII, pág. 22-7-


 Madrid, 21 de Febrero de 1902, FIDEL Fi TA