Testament d'Alfonso I, rey de Aragón, en favor de les ordres militars.

Es va casar la tardor de 1109 amb la reina Urraca I de Castella, única filla d'Alfons VI de Castella i Lleó. El matrimoni fou projectat per Alfons VI, que no va poder assitir a les núpcies ja que va morir el juny d'aquell any a Toledo. L'objectiu de l'enllaç era unir les forces dels dos regnes per contenir l'avanç dels almoràvits.

Urraca tenia un fill del seu anterior matrimoni: l'infant Alfons, futur Alfons VII de Castella. En les capitulacions matrimonials es pactà que Alfons el Bataller actuaria com a rei de Castella i que, en cas de tenir un fill, aquest rebria els regnes dels seus pares. Urraca es va oposar a aquesta clàusula ja que en ella sortia malparat el seu fill primogènit. El fort caràcter d'Alfons I, la seva falta de mà esquerra en la política i el xoc amb el caràcter de la seva dona, la qual fou reclosa diverses vegades a les masmorres del Palau reial, va comportar el fracàs del matrimoni.

Com era habitual en aquells anys, els alts clergues oposats al matrimoni d'Alfons I i Urraca de Castella, van pressionar al Papa. Aquest es va reunir amb ells a Lleó l'octubre de 1114, en la qual va dictaminar que no estaven permesos els matrimonis consanguinis, i ambdós eren besnéts de Sanç III de Navarra. Pel fet de ser cosins segons, Pasqual II va anul·lar el matrimoni i els amanaçà amb l'excomunió si no acataven l'ordre. Alfons I, de grans creences religioses, repudià llavors Urraca de Catella però continuà utilitzant el títol de rei de Castella. Durant el seu regnat es va fer anomenar: "Rei i Emperador de Castella, Toledo, Aragó, Pamplona, Sobrarb i Ribargorça"
Va morir el 7 de setembre de 1134. Va fer testament en favor de l'Orde del Temple i del Sant Sepulcre el 1131.

Davant el disgust de l'Església i dels nobles com a resultat del testament, es va arribar a l'acord que al Regne d'Aragó el succeís el seu germà petit Ramir II el Monjo i al Regne de Navarra Garcia V Ramires el Restaurador, besnét de Garcia IV Sanxes III de Navarra. Se separaven les corones de Navarra i Aragó després de 50 anys, i quedaven fixades les fronteres definitives entre Navarra i Aragó.
(extret de:www.wikipedia.org)

"En nom del bé més gran i incomparable que és Déu. Jo Alfons, rei d'Aragó, de Pamplona [...] pensant en la meva sort i refexionant que la naturalesa fa mortals tots els homes, em vaig proposar, mentre tingués vida i salut, distribuir el regne que Déu em va concedir i les meves possessions i rendes de la manera més convenient per a després de la meva existència. Per tant tement el judici diví, per a la salvació de la meva ànima i també la del meu pare i la meva mare i la de tots els meus familiars, faig testament a Déu, a Nostre Senyor Jesucrist i a tots els seus sants. I amb bon ànim i espontània voluntat oferesc a Déu, a la Verge Maria de Pamplona i a San Salvador de Leyre, el castell d'Estella amb tota la vila [...], don a Santa María de Najera i a San Millán [...], don també a Sant Jaume de Galícia [...], don també a Sant Joan de la Penya [...] i també per a després de la meva mort deix com a hereu i successor meu al Sepulcre del Senyor que és a Jerusalem [...] tot això ho faig per a la salvació de l'ànima del meu pare i de la meva mare i la remissió de tots els meus pecats i per merèixer un lloc en la vida eterna..."