Tens un blog interessantíssim i encara més necessari per tal d'escriure i descriure la nostra Història Nacional, sistemàticament amagada, tergiversada o apropiada per Castilla convertida en España.
Al contrari del que passa avui en dia la Renaixença invertí grans esforços en recuperar i divulgar el nostre passat sabedora que només així podríem escriure el nostre present i tornar a ser senyors del nostre futur.
Et deixo tres poesies, espero que siguin del teu grat (la primera sobre aquesta manipulació de la Història que patim els catalans):
T’adones, amic
T’adones, company, que a poc a poc ens van posant el futur a l’esquena; t’adones, amic. T’adones, company, que ens el van robant cada dia que passa; t’adones, amic.
T'adones, company, que ja fa molts anys que ens amaguen la història i ens diuen que no en tenim; que la nostra és la d'ells, t'adones, amic. t’adones, company, que ara volen el futur a poc a poc, dia a dia, nit a nit; t’adones, amic.
T'adones, company, no volen arguments, usen la força, t'adones amic. T’adones, company, que hem de sortir al carrer junts, molts, quants més millor, si no volem perdre-ho tot, t’adones, amic. T’adones, company, t’adones, amic.
Ramon Pelejero i Sanchis, Raimon Xàtiva, 1941
Inici de càntic al temple.
Ara digueu: “La ginesta floreix, arreu als camps hi ha vermell de roselles. amb nova falç comencem a segar el blat madur i, amb ell, les males herbes.” Ah, joves llavis desclosos després de la foscor, si sabíeu com l’alba ens ha trigat, com és llarg d’esperar un alçament de llum en la tenebra! Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar el nom de cada cosa, perquè seguíssiu el recte camí d’accés al ple domini de la terra. Vàrem mirar ben lluny del desert, davallàvem al fons del nostre somni. Cisternes seques esdevenen cims pujats per esglaons de lentes hores. Ara digueu: “Nosaltres escoltem les veus del vent per l’alta mar d’espigues.” Ara digueu: “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.”
Salvador Espriu i Castelló Santa Coloma de Farners, 1913-Barcelona, 1985
Verí
El meu odi més gran per a vosaltres, amics, amics companys. els inactius en idees nobles, els apocats per a les causes grans, els paralítics, de la nova vida, els pobres d’esperit i de voluntat, els que pensen en la futura pàtria i no tenen valor per a cridar; molt més que els enemics impertinents m’inspireu odi sant.
Els uns, escèptics vells o paorosos, indiferents els altres o covards, ni coratge teniu, ni amors ni odis, ni sabeu rebel•lar-vos, ni triomfar. Als vostres actes manca valentia, a la vostra paraula claredat; vostra vida és l’amiga inseparable de l’esterilitat, perquè, febles indignes, us espanta la lluita pels difícils ideals.
La indignació, la santa indignació; em fa que escrigui versos tot odiant; molt més que els enemics intransigents m’inspireu odi sant.
Desperta, ferro! Joventut, exalta’t! Per sobre dels caiguts fes via avant. Soterra els impotents, els inactius, els que lligar-te volen peus i mans perquè, febles indignes, els espanta la lluita pels difícils ideals.
El meu odi més gran per a vosaltres, amics, amics companys!
Miquel Duran i Tortajada Ciutat de València, 1895-1967
Benvolgut Quico Ventalló,
ResponEliminaTens un blog interessantíssim i encara més necessari per tal d'escriure i descriure la nostra Història Nacional, sistemàticament amagada, tergiversada o apropiada per Castilla convertida en España.
Al contrari del que passa avui en dia la Renaixença invertí grans esforços en recuperar i divulgar el nostre passat sabedora que només així podríem escriure el nostre present i tornar a ser senyors del nostre futur.
Et deixo tres poesies, espero que siguin del teu grat (la primera sobre aquesta manipulació de la Història que patim els catalans):
T’adones, amic
T’adones, company,
que a poc a poc ens van posant el futur
a l’esquena;
t’adones, amic.
T’adones, company,
que ens el van robant cada dia que passa;
t’adones, amic.
T'adones, company,
que ja fa molts anys
que ens amaguen la història
i ens diuen que no en tenim;
que la nostra és la d'ells,
t'adones, amic.
t’adones, company,
que ara volen el futur
a poc a poc, dia a dia, nit a nit;
t’adones, amic.
T'adones, company,
no volen arguments,
usen la força,
t'adones amic.
T’adones, company,
que hem de sortir al carrer
junts, molts, quants més millor,
si no volem perdre-ho tot,
t’adones, amic.
T’adones, company,
t’adones, amic.
Ramon Pelejero i Sanchis, Raimon
Xàtiva, 1941
Inici de càntic al temple.
Ara digueu: “La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes.”
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: “Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues.”
Ara digueu: “Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.”
Salvador Espriu i Castelló
Santa Coloma de Farners, 1913-Barcelona, 1985
Verí
El meu odi més gran per a vosaltres,
amics, amics companys.
els inactius en idees nobles, els apocats per a les causes grans,
els paralítics, de la nova vida,
els pobres d’esperit i de voluntat,
els que pensen en la futura pàtria
i no tenen valor per a cridar;
molt més que els enemics impertinents
m’inspireu odi sant.
Els uns, escèptics vells o paorosos,
indiferents els altres o covards,
ni coratge teniu, ni amors ni odis,
ni sabeu rebel•lar-vos, ni triomfar.
Als vostres actes manca valentia,
a la vostra paraula claredat;
vostra vida és l’amiga inseparable
de l’esterilitat,
perquè, febles indignes, us espanta
la lluita pels difícils ideals.
La indignació, la santa indignació;
em fa que escrigui versos tot odiant;
molt més que els enemics intransigents
m’inspireu odi sant.
Desperta, ferro! Joventut, exalta’t!
Per sobre dels caiguts fes via avant.
Soterra els impotents, els inactius,
els que lligar-te volen peus i mans
perquè, febles indignes, els espanta
la lluita pels difícils ideals.
El meu odi més gran per a vosaltres,
amics, amics companys!
Miquel Duran i Tortajada
Ciutat de València, 1895-1967
gran Blog
ResponElimina